Clar i Català
Bones, imagino que haureu detectat pel que vaig publicant al blog, que ha pesar de que li vaig posar per títol, DONA I POLÍTICA, soc una mica punyetera pel que fa, a la meva vida privada. Pels curiosos, que ni han!, explicar que no hi ha res massa interessant que dir, soc mare de dos fills, tinc dues germanes més, i jo soc la gran, els meus pares estan bé, gracies! I el conjunt de tota la meva família, ajuden perquè jo pugui tirar endavant en la feina que actualment m’ocupa les hores. No sé si sovint els hi dono les gracies per aquest fet, però avui és una bona ocasió, he de confessar que sempre ho han fet. Amb 18 anys vaig començar les dues primeres feines, treballava a una entitat bancària i a les tardes en un despatx, més tard em vaig casar a l’església de Baix a Mar i vaig treballar uns anys en el negoci familiar, fins que vaig tindre el meu primer fill, llavors vaig decidir independitzar-me i vaig obrir un negoci a la Av. Francesc Macià de menjars per prendre, del que tinc molt bons records, dos anys i mig després vaig tenir el meu segon fill i ja va ser impossible continuar amb tot a la vegada, per tant vaig estar aproximadament tres anys a casa fent de bona mare. I desprès el que ja tots sabeu, a les llistes del PSC i fins avui.
El que vull dir amb tot aquest rotllo que explico anteriorment, és que tinc una vida normal i que si puc anar un dissabte o un diumenge a donar premis, a un sopar d’una entitat, a una presentació..., o el que sigui, és gracies a que ells m’ho posen fàcil, entenen el que faig i ho respecten, és mantenen en un segon pla i sovint em faciliten les coses.
Recordeu tots que en la vida d’un home, es dona per fet, que pugui arribar tard per la feina, que viatgi per la feina, que tingui compromisos de feina, que ho doni tot per la feina, i que passa amb una dona, és que potser és diferent? Amb qui afirmés que si a la meva pregunta, jo no hi estaria d’acord, recordeu que tots tenim o hauríem de tenir, igualtat d’oportunitats, de condicions i de salari, i poca broma amb això!
En el món en el que jo em moc ara mateix, és qüestió prou difícil, alguna vegada i en petit comitè he expressat exactament, LES DONES HEM DE TREBALLAR EL DOBLE QUE UN HOME I SEMPRE ACAVEM DEMOSTRANT LA MEITAT, així és que companys, si voleu semblar seriosos, valoreu la nostra feina i no la nostra vida personal, igual que fem nosaltres, perquè, que sapigueu que mentre treballem som del tot professionals i no perdem el temps en xorrades que no interessen a ningú i que no produeixen només que xafarderies inútils, que no aporten res i només fan mal.
Siguem seriosos i treballem, i si és en positiu millor que millor.
Ho sento, però m’ha fet ràbia.
Bones, imagino que haureu detectat pel que vaig publicant al blog, que ha pesar de que li vaig posar per títol, DONA I POLÍTICA, soc una mica punyetera pel que fa, a la meva vida privada. Pels curiosos, que ni han!, explicar que no hi ha res massa interessant que dir, soc mare de dos fills, tinc dues germanes més, i jo soc la gran, els meus pares estan bé, gracies! I el conjunt de tota la meva família, ajuden perquè jo pugui tirar endavant en la feina que actualment m’ocupa les hores. No sé si sovint els hi dono les gracies per aquest fet, però avui és una bona ocasió, he de confessar que sempre ho han fet. Amb 18 anys vaig començar les dues primeres feines, treballava a una entitat bancària i a les tardes en un despatx, més tard em vaig casar a l’església de Baix a Mar i vaig treballar uns anys en el negoci familiar, fins que vaig tindre el meu primer fill, llavors vaig decidir independitzar-me i vaig obrir un negoci a la Av. Francesc Macià de menjars per prendre, del que tinc molt bons records, dos anys i mig després vaig tenir el meu segon fill i ja va ser impossible continuar amb tot a la vegada, per tant vaig estar aproximadament tres anys a casa fent de bona mare. I desprès el que ja tots sabeu, a les llistes del PSC i fins avui.
El que vull dir amb tot aquest rotllo que explico anteriorment, és que tinc una vida normal i que si puc anar un dissabte o un diumenge a donar premis, a un sopar d’una entitat, a una presentació..., o el que sigui, és gracies a que ells m’ho posen fàcil, entenen el que faig i ho respecten, és mantenen en un segon pla i sovint em faciliten les coses.
Recordeu tots que en la vida d’un home, es dona per fet, que pugui arribar tard per la feina, que viatgi per la feina, que tingui compromisos de feina, que ho doni tot per la feina, i que passa amb una dona, és que potser és diferent? Amb qui afirmés que si a la meva pregunta, jo no hi estaria d’acord, recordeu que tots tenim o hauríem de tenir, igualtat d’oportunitats, de condicions i de salari, i poca broma amb això!
En el món en el que jo em moc ara mateix, és qüestió prou difícil, alguna vegada i en petit comitè he expressat exactament, LES DONES HEM DE TREBALLAR EL DOBLE QUE UN HOME I SEMPRE ACAVEM DEMOSTRANT LA MEITAT, així és que companys, si voleu semblar seriosos, valoreu la nostra feina i no la nostra vida personal, igual que fem nosaltres, perquè, que sapigueu que mentre treballem som del tot professionals i no perdem el temps en xorrades que no interessen a ningú i que no produeixen només que xafarderies inútils, que no aporten res i només fan mal.
Siguem seriosos i treballem, i si és en positiu millor que millor.
Ho sento, però m’ha fet ràbia.
