ÉS UN LUXE VIURE

Avui mentre escolto Antònia Font, no intentaré endreçar idees per expressar-me, només abocaré sentiments que no paren de rondar-me pel cap.
Les sensacions i com no? El sentiment agredolç que m’acompanya sovint, es torna a posar de manifest a la meva vida. Penso, penso i no paro de pensar.
Per uns moments perdo la racionalitat i espero que el meu cos sigui el que digui que sent.
Sent que avui, per fi, acaba una etapa dolenta de la vida, a les 6.30 aprox. m’han donat l’ultima sessió de radioteràpia i el fet és que ni fa mal, ni te grans efectes secundaris, però en realitat era el fi d’un procés que a durat pràcticament un any.
Al sortir de l’hospital,el cap m’ha fet un RESET i he recordat moments, tants i de tots colors, les bates blanques, les olors, les agulles, les pors, la falta de dignitat o més aviat la sensació d’haver-la perdut, el temps que era etern, el rellotge que no es movia, les ànsies per viure, el voler sentir-te al 100%, no poder gaudir del sol i la platja, l’aigua del mar, agafar una pinta, sentir-me guapa i aquell posat de que no passava res i que tot era normalíssim.
El meu efecte secundari després de tot plegat, és aquesta sensibilitat elevada al infinit que m’ha quedat i que tinc a flor de pell, tinc la llàgrima molt lleugera, i no ho entenc, l’emoció més gran que sento és L’ALEGRIA de poder viure amb normalitat i que la vida m’ha donat temps, temps per fer-me gran i per gaudir, per lluitar per el que sigui, i per tantes coses que vindran i que jo les espero amb curiositat.
A vosaltres que sou tant especials, per la dignitat que mostreu per aguantar,pel vostre patiment i la lluita constant, NO US OBLIDARE MAI. Potser mai llegiràs aquestes paraules, però són totes per tu Cori, sé que tiraràs endavant.

Com diu una amiga meva, no hem perdut un any, més aviat n’hem guanyat un munt.