dilluns, d’abril 27, 2009

L’altre dia a la televisió comentaven, que els pares tornen a anar a escola a través dels deures dels seus fills, i jo ho ratifico.

Quan no repassem les taules de multiplicar, dividim, conjuguem verbs, estudiem serralades, rius, ortografia o fem manualitats.

De vegades no trobes mai el temps i per tant només queda el cap de setmana, per la súper marató plàstica.

Aquí teniu el castell fet de material reciclat del meu fill, el que no sabria dir, és de quin segle és...

Ànims!!!!!!!!!!!!!!!
Cèl·lules assassines.

El passat dijous mentre conduïa vaig escoltar en una emissora de radio, la gran noticia.
Pel que vaig arribar sentir, ja estan més a prop del desenvolupament d’una vacuna profilàctica per a vuit tipus de càncer diferents, tots ells relacionats amb la sang.

De moment només experimentada en animals, però amb resultats, jo diria que espectaculars.

És qüestió de temps, poc temps, que els investigadors trobin solucions mediques, pel jo anomenaria “la pandèmia més dura dels darrers segles” si tenim en compte que estadísticament, ens anuncien que una de cada tres persones, patirà al llarg de la seva vida una malaltia d’aquestes característiques.

De vegades ja no es tracta del tipus de vida que portem, ni de l’alimentació, ni de l’exercici, ni ja tan siquiera del tabac, també juga aquí i per desgracia la genètica, ara ja res és tant a l’atzar, possiblement haurem d’afrontar canvis naturals per poder tenir fills sans, possiblement ens els hauran de modificar genèticament, però i què? Tot ho haurem de donar per bo, si volem com diu l’anunci de la coca-cola, que la vida no ens ha sembli tant curta.

Quan em demanaven si jo era creient, de vegades he contestat que ja no. Però en el fons sempre he confiat en la Mare de Deu de Montserrat, en Santa Rosalia i en la Divina Pastora, tot i que la meva plena confiança la tenen ells, els científics i la llum que els portarà a descobrir en un futur (esperem que ben immediat) les solucions que per aquests casos, aquesta vegada crec que només poden ser mèdiques.

Així és que el millor consell que us puc donar és, que aneu quan toqui a cal metge per fer les revisions i a l’església (qui ho necessiti) per viure en Pau, una cossa no substitueix l’altre.

Salut.

dimecres, d’abril 22, 2009


Aquesta vegada, és el meu fill gran (en Guillem), qui ens desitja un feliç Sant Jordi a tots, desprès de preparar la feina per demà que li han demanat a l’escola, em deia si la podia penjar al blog. Cap problema, aquí teniu el resultat informàtic d’un amic i de ell.

dimarts, d’abril 21, 2009



ESPORADIC O ESTRATEGIA
Em plantejo si els canvis de govern que es venen succeint en Ajuntaments amb presencia de govern Socialista, són per realitats polítiques o més aviat estratègia.
Les dades són aclaparadores, al camp de Tarragona ja són massa, les vegades que ens aixequem amb la noticia de que l’Ajuntament tal o qual canvia de color polític.
Sempre es clar gràcies a aquelles persones que no senten fermament les sigles, per les quals es varen significar públicament.
Podria dir que tot allò que no han aconseguit a través de les urnes, ni posteriorment en aliances per a governar amb d’altres formacions en "primera ronda", ho estan aconseguint en el "temps de descompte".
La tàctica la tenen, ho puc ben assegurar, la he comprovat amb els meus propis ulls, esperen uns dies prudencials, observen i allà on troben la part més vulnerable, ATACAN.
Analitzen prou bé les necessitats personals i els prometen el paradís somiat, però aquest és efímer, gens vitalici, i ara sí,- els jaqueteros/as- tornen a la soledat i passen de puntetes per la política amb més penes que glòria.
Mantinguem tots plegats les regles de joc, "en la medida de lo posible", que això ja fa pudor.
Donem als grups municipals suport per esperar amb feina i tranquil·litat el seu moment i rebutgem tots aquestos pactes de proveta de laboratori, que res tenen a veure amb les realitats palpables de cada municipi.
Auto imposem-nos normes ètiques i morals i per què no? de prudència, siguem tots una alternativa real i no un bombarder indiscriminat i venjatiu.
Ella es casa, es mou entre la il·lusió i els nervis perquè tot estigui a l’hora. Sembla ser que ja no falta res i que el dia estar al caure, els convidats, el lloc, les flors, els vestits, els detalls (quina feinada, ha decidit fer un taller de flors de roba, i com no podia ser d’una altre manera ho ha volgut personalitzar, per tant s’ha agafat una brigadilla d’amigues i família i ens ha tingut uns quants diumenges, treballa que treballaràs).

Germana que tinguis un molt bon dia el 2 de maig, però el més important és que tinguis una bona vida sempre.
Felicitats !

dijous, d’abril 16, 2009





BERENAR ENTRE COMPANYS!!!



GRÀCIES VICTORIANO PER LES FOTOS.

divendres, d’abril 10, 2009



BRUTAL LA LLETRA:
Si te arrancan al niño, que llevamos por dentro,
Si te quitan la teta y te cambian de cuento
No te tragues la pena, porque no estamos muertos
Llegaremos a tiempo, llegaremos a tiempo.
Si te anclaran las alas, en el muelle del viento
Yo te espero un segundo en la orilla del tiempo
Llegarás cuando vayas más allá del intento
Llegaremos a tiempo, llegaremos a tiempo
Si te abrazan las paredes desabrocha el corazón
No permitas que te anuden la respiración
No te quedes aguardando a que pinte la ocasión
Que la vida son dos trazos y un borrón.
Tengo miedo que se rompa la esperanza
Que la libertad se quede sin alas
Tengo miedo que haya un día sin mañana
Tengo miedo de que el miedo, te eche un pulso y pueda más
No te rindas no te sientes a esperar.
Si robaran el mapa del país de los sueños
Siempre queda el camino que te late por dentro
Si te caes te levantas, si te arrimas te espero
Llegaremos a tiempo, llegaremos a tiempo.
Mejor lento que parado, desabrocha el corazón
No permitas que te anuden la imaginación
No te quedes aguardando a que pinte la ocasión
Que la vida son dos trazos y un borrón.
Tengo miedo que se rompa la esperanza
Que la libertad se quede sin alas
Tengo miedo que haya un día sin mañana
Tengo miedo de que el miedo te eche un pulso y pueda más
No te rindas no te sientes a esperar.
Sólo pueden contigo, si te acabas rindiendo
Si disparan por fuera y te matan por dentro
Llegarás cuando vayas, más allá del intento
Llegaremos a tiempo, llegaremos a tiempo.

dijous, d’abril 09, 2009

Des de dintre, des de fora.

Vist des de dintre, tenen les raons, pels que tenim la responsabilitat de fer el seguiment dels que estan dintre, pensem que no, que s’ equivoquen.

Em refereixo a la política a Torredembarra. El debat és constant, l’anterior equip de govern o aquest?

Els regidors, persones tots del seu pare i la seva mare, tots ben diferents.

Avui en tertúlia mentre analitzàvem les diferències en les maneres de governar, érem sincers i parlàvem tant de les coses positives com de les negatives de tots i dibuixàvem mentalment quina, fora la fórmula màgica.

Màgica? Possiblement no existeix, però sense adonar-nos i passant de la crítica que només destrueix, de si aquestos o aquells, fèiem gimnàstica mental en positiu tots, donant idees de com pensem, que podria funcionar un govern estable.

Parlàvem també de les frustracions de NO saber treballar com un sol grup compacte, unit i solidari amb la resta, -allò de jo arribaré a on no arribis tu- amb un sol projecte i de tots alhora.

Conclusions:
De diversos tipus, hi ha qui opina que el líder d’un govern (peça fonamental) ha d’esser la persona més justa, amb gran capacitat d’esperonar, gens personalista.
Que els regidors integrants (també fonamentals), han de esser disciplinats, bons companys i com el líder, solidaris.
Que cadascun dels grups polítics han de esser els qui “castiguin” a els que vulnerin el bé comú i que mai això faci trontollar, un projecte molt més ampli i ambiciós.
Parlàvem de projectes amplis i gens provisionals, sempre amb feina a dintre del calaix per quan arribi aquella subvenció, o el moment oportú, o la imperiosa necessitat, molt en contra de la improvisació que dona peu a masses errors.

Penso que no és gens fàcil, acontentar a tothom, com tampoc estar sempre a l’alçada, que és molt difícil que molts puguem pensar igual, difícil sempre consensuar i sempre obtenir la màxima participació- el màxim de les opinions-, estar a tota hora a tot arreu, recollir sempre les màximes sensibilitats, i fer-ho de forma prou àgil, però important partir d’aquesta premissa i executius amb els acords.

El fet és, que els que formem part d’aquesta forma de sentir la política, una mica si que ens hem tornat avorrits, se’ns fa difícil desconnectar, fins i tot quan el que toca és esmorzar, som també una mica mono temàtics, i tot hi ha vegades patir més del conte i pedrer la moral, sempre remuntem el vol, i comencem, tornem-hi.
Jo de vegades em pregunto a on s’acaba la passió i comença el “masoquisme”.

Pels desencisats de la política o els polítics, dir que com en tot a la vida, no és sa generalitzar i un consell amb efectes secundaris com els medicaments, seguiu-la de prop, enganxa!

diumenge, d’abril 05, 2009

Cap de setmana:

El divendres a 2/4 de nou, primer acte indicatiu de que, la setmana Santa ja és aquí, presentació de l’opuscle, amb tots els presents, regidor/res, Alcalde, ex Alcalde, persones que componen els actes, La Creu Armats de Torredembarra, Padrina Sra. Núria Gomez, Mossèn Joan Cañas, el President de la Diputació de Tarragona Sr .Poblet, i veïns de la vila, en definitiva una gran família, el que vaig trobar a faltar són les cançons del grup dels Caramellaires de la Torre.
Encara me’n recordo com em van posar la pell, l’any passat quan varen cantar a la Mare de Deu de Montserrat.
Tret de sortida pels creients, preparats els ciris, les vestes, i tot allò que fa de la setmana Santa, quelcom reflexiu i de record.
Desprès de la presentació una estona amb companys, soparet ràpid i ple d’informacions darreres, algunes de ben desagradables, que una vegada contrastades i confirmades, analitzaré, però en definitiva, res que ja no coneguéssim.
Pel que sembla, la vida política a Torredembarra, no te pensat donar-se una treva, mentre alguns van fent pel seu conte, els que de veritat podrien treballar per donar una imatge seriosa de govern, no fan ús de les seves responsabilitats i volten el cap, cap a un altre cantó fent veure que no passa res.
Això si, conviden als seus, a acompanyar-los a tot arreu.
Digueu-me! Que tinc mal caràcter o el que vulgueu, però mentre es feia la presentació de l’opuscle, el marit d’una regidora, pujava i baixava les escales de la planta baixa a la primera planta- on hi ha despatxos-, com si estigues a casa seva, manca de respecte per l’acte, manca de... per la casa de la Vila i els seus afers.
(Ara segur que s’emprenya perquè dic la veritat i em deixa un missatge dels seus)


-Dissabte 11 del matí, pre benjamí masculí A.Roig -Molí de vent, al pavelló Sant Jordi de Torredembarra, nens petits de 7 anys, lluitant per arribar a qualsevol de les bandes del parquet on hi ha la cistella. Desperten en nosaltres els pares, un gran somriure!
Voten i voten la pilota amb dificultats per passar-la a algun company i més per que passi per la xarxa. Contínuament miren les grades per comprovar que els observem amb orgull, i ells vermells com a tomàquets per l’esforç que suposa el seu esport, semblen professionals i porten les bambes dels peus –que diu mon fill- i les del parquet, les que no poden trepitjar el terra del carrer, doncs ningú vol ratllar-lo, els hi sembla magnífic i com deia, molt professional. Ells eren els absoluts protagonistes, felicitats per ells, però també pels coordinadors i entrenadors, que sovint s’emocionen, com els propis nens i com nosaltres.

-Diumenge, a mig matí F1 a Malàisia, per inclemències meteorològiques suspesa la carrera, tot s’ha de dir, en Fernando Alonso anava 11, per tant...


-A les 5 de la tarda Espanyol i el Súper Deport d’altres temporades, la 1a part clarament superioritat per l’Espanyol i marcador al seu favor. Fi del partit 3-1
Ja tocava que el nostre equip guanyes, des de Novembre de 2.008 que no teníem ni una sola injecció d’adrenalina extra –buenu sí, quan li varem guanyar al Barça- en serio, ho necessitava l’equip, l’afició i tothom que s’estima aquest Club.

Apa! Bones festes, que les gaudiu !

A tu Guillem, fins que tornis per la blogosfera, salutacions.