Fins el 14 de juny, al pati del castell de Torredembarra, animeu-vos i visiteu-la, de ni do!!!

Buenas y gracias, me has alegrado el día, que digo el día!!!! La semana y el mes, ya estaba yo celosa de los demás pensando que nunca me dibujarías, gracias he guardado la caricatura en una carpeta y prometo tenerla ahí siempre.
Me he reído un montón y te agradezco lo del momento adecuado, al final va resultar que eres genial a pesar de no coincidir en cuestiones políticas.
Lo de los defectos ya ves que no solo tengo unos, hay algún anónimo que no piensa lo mismo y cree que pienso que no me equivoco, voy con pies de plomo para no hacerlo, pero si señores, ME EQUIVOCO, y lo del centro de atención..., se que no lo soy ni lo busco, tengo más defectos de los que tu dices y lo sabes, la mala leche sobre todo.
Sinceramente GENIAL gracias de nuevo, pero porfa combíname mejor otro día los colores, que poco glamour tengo por Dios ( és conya).

Només per als sensibles...

Una joia per als intolerants i la seva intolerància.

L’anima no te fotografia
Segurament tots alguna vegada hem pensat com ens agradaria tenir aquell model de cotxe o aquella casa, diners a dojo i tot de luxes, en definitiva coses materials i que estaríem disposats a sacrificar per aconseguir-ho? La família, els amics, les persones, la llei?
Possiblement cerquem en tot això, la felicitat i ens adonem de que la felicitat no passa precisament per aquí.
Els valors son el més importants, tenir la sensació de haver-ho donat tot per algú és impagable, un copet a l’esquena que et diu que vas bé no te preu, caminar pel teu poble i que algú t’aturi per xerrar un moment i mostrar-te que sent no té preu, respirar tranquil•litat, veure créixer el que tu més estimes, sentir la teva terra el teu poble i la gent amb qui convius, NO TE PREU.
Jo m’aixeco als matins amb la sensació de que un munt de coses m’esperen i que no me les vull perdre, amb lo bo i lo dolent, no vull deixar mai de tocar de peus en terra i que l’aire al passar-me per la pell em faci saber que estic viva i que em torna a donar el regal d’un dia nou. Per tenir aquestes sensacions lluito constament i de vegades amb les ungles i les dents, els que em coneixeu de prop sabeu que intento moderar les paraules, els gestos i el to, però també que amb l’injusticia , l’abús, les mentides perilloses, jo em torno boixa i no faig ni el mínim esforç per dissimular res.
Tinc l’anima fina com l’ala d’un mosquit i les llàgrimes lleugeres, els sentiment a flor de pell i darrera l’armadura sóc pur sentiment, i per a mi sempre hi hauran primer les persones i després tot el que vingui.
Alimentaré diàriament la meva anima, rodejada de les bones persones, i batallaré fins al final perquè les dolentes no puguin fer mal, avui em sento dolguda, traïda i torno a la meva trinxera personal i ja ho avanço RESISTIRÉ.

AVUI: DIA DE LA MARE
Quan prenem la decisió de ser mares, possiblement no tenim ni remota idea del que desprès viurem, el cap t’anima a prendre aquesta decisió “sense més” pensar que donaràs una vida que formarà part de tu, t’anima a decidir-te del tot.
Més tard la realitat la vius en primera persona i els dubtes i el patiment, es podria dir que no et deixen viure el fet amb plena satisfacció, ells tant indefensos i tu tant inexperta...
Creixen, i a poc a poquet comencen a esser autònoms i aquí podríem dir que bé la segona part d’aquesta fantàstica experiència, et preocupa que es desenvolupin amb normalitat, que captin els teus valors i que han de esser els seus adaptats a ells mateixos, la seva salut, el cole i les notes, els amics, l’entorn, i un llarg etc de coses que penses imprescindibles, en definitiva continues patint i continues sent inexpert però d’una altre manera, sobre tot perquè ells ja verbalitzen i comencen a donar-te pistes de per on pot anar l’historia.
Jo tinc dos nens, i confesso que criar a dos masclets no te res que veure a conviure amb noies, si tenim en compte que a casa guanyava el sexe femení per majoria casi absoluta, la mare, l’avia, les dues germanes i jo, el meu pare feia una minoria minorissima tot i el respecte que ens produïa, ells son diferents, parlen diferent, juguen a coses diferents, jo sempre dic que les nenes són molt princesetes i els nois més feréstecs.
El cas és que avui a primera hora del matí jo ja he escombrat i fregat casa meva, he fet l’esmorzar, he posat una rentadora i he rentat la KUKA (la gosseta dels meus fills) i lo màxim que he aconseguit, és que el Guillem llances les escombraries.
M’han felicitat tot i que els he hagut de dir jo....tenen 9 i 6 anys i unes ganes de jugar i riure... son el meu món sencer i el regal que porto sempre gravat a la memòria.
Feliciteu les vostres mares, jo ja ho fet amb la meva.

Us enrecordeu!!!! Tots teníem 20 anys menys