dijous, de setembre 11, 2008


El manifest:

L’Onze de Setembre Catalunya commemora la derrota que va patir el 1.714 a mans de les tropes espanyoles de Felip V de Borbó. Catalunya, que havia estat fins aquell moment una nació sobirana, va perdre les llibertats nacionals, les lleis pròpies del país i va patir la prohibició de la llengua i la cultura catalanes.

Després d’anys de foscor, el 1932, en el marc de la II República espanyola, Catalunya va adquirir un Estatut d’autonomia que recuperava part de les seves llibertats nacionals. Però després de la Guerra Civil, la dictadura del general Franco va comportar la repressió més dura que mai ha patit Catalunya

El 1.979 es va aprovar un nou Estatut d’autonomia de Catalunya, amb el qual es va dotar el país d’unes institucions i d’un govern propis, però des de llavors encara no s’ha assolit un nivell d’autogovern satisfactori.

Cada 11 de setembre molts catalans i catalanes continuem manifestant-nos pels carrers per reclamar el reconeixement dels nostres drets.

Volem compartir aquesta reivindicació amb totes les persones que viuen a Catalunya, vinguin d’on vinguin. Només si tenim més capacitat per decidir com volem que sigui el nostre país podrem construir-lo més just, plural, solidari, integrador i sostenible.
La solidaritat d’entre pobles ha d’existir, i de fet Catalunya històricament ha estat un poble solidari, però la solidaritat no potser obligatòria, la solidaritat ha de ser quan hi han suficients recursos. Catalunya avui viu una època de clara recessió econòmica, fent que els ingressos siguin inferiors als que necessita per garantir els serveis bàsics, sobretot en les polítiques dirigides als més desfavorits, cal recordar al món que ha Catalunya arribar a final de mes es cada cop més difícil.
Aquest 11 de setembre ha de servir per no perdre la nostra memòria col·lectiva, aviat farà 300 anys que el nostre país va ser ocupat militarment, abolint les nostres lleis i prohibint la nostra llengua. Catalunya es, i a de continuar sent, un referent al món com a model de convivència, un país que la seva gent té orígens ben diferents, amb les seves cultures i llengües. Una convivència que ens ha d’ajudar a construir la Catalunya del futur, junts, buscant el benestar de les dones i homes que vivim.
Avui també volem manifestar el nostre rebuig a l’Ajuntament de Torredembarra, per haver eliminat l’acte de l’ofrena floral. Els aquí presents entenem que l’ofrena és un acte de reconeixement a tots el homes i dones que en el seu moment van donar la seva vida, o van ser represaliats per assolir la llibertat del nostre poble.
Per acabar un poema de Frederic Rahola i Trèmols


LA LLENGUA TROSSEJADA


Amb un escamot de tropa
n’és vingut un capità;
un home en tota la vila
ben segur no trobarà.

Vells i nois per nostra terra,
lluiten valents molt temps fa;
les dones, tot fent desfiles,
no paren de cantar.

La cançó no l’entén gaire,
no l’entén el capità:
nerò li escou la tornada
que fins el fa tramudar.

No puc més- diu al corneta-
tot seguit ja pots cridar
que ventaré una mordaça
al qui canti en català.

Les dones senten la crida
i se’n posen a cantar
per cada carrer que passa
un cor se sent esclatar.

En oir tantes cantúries
perd el seny el capità;
empaita una probre dona
que , estranyada se’l mirà.

La dona s’atura i canta,
canta àrdida en català
bufetada que li’n dóna
no li fa pas gens callar.

Dins de la boca, amb quimera,
un drapot li fa posar:
els llavis encara es mouen,
es mouen en català.

Allavors li clou els llavis,
posant-li a sobre la mà;
mes encara els ulls li parlen,
li parlen en català.

Li lleva el drap de la boca
i amb el sabre se n’hi va;
deix la llengua trossejada,
que mai més no podrà cantar.

El fill que du en ses entranyes
la que ja no pot parlar,
dins el ventre de sa mare
ja glateix en català.
Frederic Rahola i Trèmols