...vitae
Ara i desprès de saber que no ens ha tocat la loteria i que som igual de pobres o de rics, em resisteixo a pensar, que no queden il·lusions.
Jo en tinc,
evidentment que comprenc aquells que aquets dies, senten més que mai la buidor que deixen els que no estan a prop, però el record de com eren o són i tot allò que ens han ensenyat ,ens impregna la pell com si d’un perfum es tractés, aturat, pensa i el sentiràs.
De vegades per una frase, d’altres per un consell, d’altres per aquell cop de ma i d’altres per aquell xiuxiueig a cau d’orella tranquil·litzador. Recordant i recordant... podem resistir-nos a enyorar-los tant i fer-los més presents.
Després de 36 anys sense la madures total assolida, puc dir que he passat moments ben diferents, he estat mare dos cops, he treballat per altres i també he tingut negoci propi, he gaudit i he patit, he tingut il·lusions que desprès han fugit, però tinc d’altres noves i sempre m’he resistit de manera aferrissada, sentimental i somiadora, a la depressió.
Pel que fa a la meva vida en el plànol més idealista, no trauria com a conclusió que he estat covard, lluito dia a dia per no perdre-l’hi el Nord a la Justícia i per les Llibertats, no sé si aconsegueixo màxims, però el que no vull pas, és deixar-me portar per les postures còmodes ni per la inèrcia.
Després de 36 anys sense la madures total assolida, puc dir que he passat moments ben diferents, he estat mare dos cops, he treballat per altres i també he tingut negoci propi, he gaudit i he patit, he tingut il·lusions que desprès han fugit, però tinc d’altres noves i sempre m’he resistit de manera aferrissada, sentimental i somiadora, a la depressió.
Pel que fa a la meva vida en el plànol més idealista, no trauria com a conclusió que he estat covard, lluito dia a dia per no perdre-l’hi el Nord a la Justícia i per les Llibertats, no sé si aconsegueixo màxims, però el que no vull pas, és deixar-me portar per les postures còmodes ni per la inèrcia.
En el plànol familiar,- segurament com alguns de nosaltres -intento compensar tot allò que els més propers esperen de mi, de vegades accedint a les seves voluntats, tot i que no sempre siguin les meves, estic ben influencia per les tradicions dels meus pares i no m’agrada dóna’ls-hi cap disgust. Ells ho són tot per mi.
Als amics i companys, que podria dir jo d’ells...?, senzillament que com la política i els ideals, són els que m’omplen l’altre part de vida de sentiments. En segons quins moments no sé si hauré estat a l’alçada, però haurà estat per manca de capacitat, mai per oblit o decidia.
Per acabar, si mentre caminava per la vida he fet mal intencionadament o no a algú, que senti que no s’ho mereixia, demano PERDÓ.
Susanna Navarro.
1 comentari:
disculpes acceptades
Publica un comentari a l'entrada