Dipòsit de la Pirelli
Avui mentre caminava a primera hora del mati, he pogut ser testimoni dels últims vest
igis de la fàbrica Pirelli a Torredembarra, un cotxe de la Policia Local se’n assegurava del tall de circulació de la via propera a l’antiga fàbrica, mentre els 
alumnes del institut IES Ramón de la Torre, filaven cap a estudiar. 
La persona amb qui camino en arribar en aquest punt m’ha comentat que, amb una bona ma de pintura i una bona conservació, es podia haver mantingut el dipòsit com un punt visual de referència , com també el record de la que va formar part durant uns quants anys, de la vida laboral de molts Torrencs. El fet es que jo he sentit el mateix i he volgut fer unes fotos per guardar-les ni que sigui en un fitxer, ja que no les podrem retenir a la retina per sempre.
5 comentaris:
He pensat el mateix que valtros, pero les constructores ,
no son tan romantiques com naltros...
Està bé, molt romàntic. Però les obres ara estan aturades. Potser té a veure amb no tenir permís l'empresa per a fer el desmantellatge. O potser amb la manca de control en el desmontage al haver-hi materials perillosos com l'amiant. O potser perquè a l'empresa finalment se li han acabat els diners. Misteris, és un poble que els misteris ja arriben a l'Ajuntament.
Com en tot hi ha gustos per a tothom, jo personalment no hi veig el sentit en guardar el dipòsit, probablement hi hauria molta feina en mantenir-lo en bones condicions i, per a que? . Soc torrenca, conec la fàbrica desde sempre i no hi veig el romanticisme, encara que valoro la historia del poble, crec que hem de mirar endevant.
Els experts en el tema de lligar adverteixen que sempre, sempre, l’enamorament és mal negoci.
No s’ho poden permetre. Van picant de flor en flor o fins i tot s’estableixen en una relació però mai obren el seu cor de bat a bat per evitar que en el futur un possible trencament sigui traumàtic. Es defensen dient que és un luxe enyorar-se o sentir nostàlgia; que la vida és massa curta com per perdre el temps en laments, plorades i records.
És evident, però, que la intensitat no és la mateixa i que minimitzar el compromís i les sensacions en vistes a què pugui passar en el futur fa la vida més buida, més calculada, més previsible. Superat l’alleujament i els vertígens inicials, una setmana després del meu darrer dia a Pirelli vaig sentir aquesta nostàlgia d’enamorat irreflexiu. El so sostingut de la maquinària, les calors i olors que arribaven de vulcanització, la caixa d’eines envellida, els porus de la pell engomats, la feina seriada i els sostres inabastables semblaven bons records en una síndrome d’Estocolm que encara a vegades em retorna en onades puntuals però intenses. El pes de les sabates de seguretat i el terra cicatritzat per les envestides dels carretons es fusionaven en aquesta memòria d’un sindicalisme obrer, d’aquells que mantenen les sinèrgies (només les sinèrgies) de primers de segle. Després venen els nombrosos i no sempre dignes records de les experiències amb els companys treballadors. És per això que llegint la manera com s’han acomiadat els treballadors de la fàbrica de Manresa, molts d’ells coneguts i fins amics o còmplices en un moment o altre de la vida, no puc evitar sentir empatia pel que viuen en aquests moments i, encara que sigui tard, els encoratjo a adoptar la postura de l’amant no compromès.
Aquell que tant li fa ser deixat per carta o en persona, aquell que no pateix pel mode ni per el fons, aquell que no es va comprometre i que, per tant, tampoc esperava.
Per sort, la majoria dels acomiadats de Pirelli s’esperaven l’acomiadament, no pas d’aquesta forma tant poc elegant però tampoc tant sorprenent coneixent els antecedents de la direcció de la factoria, per sort la majoria dels acomiadats són joves i amb altres capacitats per a desenvolupar feines vàries, per sort, també, hi haurà un temps per a planificar, cercar, triar i trobar què fer i per molt que ara la frustració i el desengany els faci ser implacables amb el judici de l’empresa, el temps els demostrarà que és el millor que els podia passar i que a Pirelli no se la deixa mai d’estimar.
Perquè és Pirelli, amor meu, com aquells records nostàlgics de la mili.
Per que no van mantenir el diposit del aigua ubicat al carrer diposit? el diposit del agua si que era historic i romantic. no el de la fabrica, es mes i les ximeneies de la fabrica del mercader al mig del poble,ara en serio imagineu-vos la torre plena de record de les fabriques. ja ni han prou amb les del Llovet!!!!!! oh noooooo!!!!!!
Publica un comentari a l'entrada