L’aire, la pell, la sensació de que estàs viu…

Aquests tres factors sensorials caminen arreu amb nosaltres, no sempre els sentim, però hi són. Quan no tenim temps per aturar-nos i ens deixem envoltar per l’espiral de les presses del dia a dia, caient sovint en la immediatesa de les necessitats i la seva urgent execució, no els apreciem.

Vivim a “corre cuita” mentre els fills van creixent casi sobtadament, mentre els nostres pares van envellint i nosaltres també. Apostem i prenem decisions diferents, davant les diferents realitats, i el món continua girant.

Mantenim quatre conviccions bàsiques i segurament de les més primeres, costums familiars, normes de conducta, alguna cosa sobre la nostra manera de ser...

I de vegades repetim algun model, patern o matern.

Fem de casa nostra, la nostra pròpia trinxera i de vegades al carrer trobem batalles noves, per les que lluitar més pluralment, menys personalistes.

En ocasions som solidaris amb persones conegudes o desconegudes, a qui donem un cop de mà i a qui planyem quan ens posem a la seva pell.

Tenim por a lo que desconeixem i de vegades posem una cuirassa que fa de paret mitjanera, en forma de llençol, que ens tapa les vergonyes.

Creiem en la llibertat, però sabem que la tenim condicionada.

Busquem la felicitat constantment casi sense adornar-nos, i no sempre sabem si la hem trobat, a pesar de que quan hem estat allí és tant màgica, que no sabríem ben bé com definir-la.

Enyorem, olors, llocs, menjars, situacions, persones, sensacions, paraules, i la pau.

Voldríem ser...però no podem, som només persones fills tots de la mateixa mare terra, el color de pell, la forma dels ulls, i els nostres trets només són genètics.

De vegades les úniques barreres, són les nostres pròpies barreres, i d’altres SI que venen imposades per la pròpia vida i sovint les traspassem, la lluita tot i ser aferrissada, ens fa ser també més forts –o això és el que diuen-.

La teva abraçada d’avui era reconfortant sobre tot venint de tu, que lluites per no ensenyar que sents, no t’ho he dit mai però sempre he sabut que ets una gran persona.

Gràcies Enric.