Bones!
Aprofitant que el dia 19 d’octubre és el dia internacional de càncer de mama, obriré la meva finestra personal una miqueta més:
A finals de 2006 i quan jo tenia 34 anys em desperto somiant, que tinc dolor sota el pit dret a l’alçada de “l’esternon” no m’aixeco i penso només és un mal somni, a l’endemà ho comento en un partit de futbol del meu fill en Guillem al camp del Reus amb dues bones amigues, i no li donem cap de les tres cap importància. Una setmana exacta desprès, em torna a passar el mateix i aqueta vegada si em llevo i em toco per veure. El dilluns a les 8 del matí em fan les primeres proves a l’hospital de Santa Tecla i fins les 3 del mig dia no em deixen sortir, dues mamografies, dues biòpsies, una placa...
Deu dies desprès em truquen a casa i em donen hora per un cirurgià de nom Santos Lopez i jo: miri senyoreta que es deu equivocar, que a mi m’ha de veure el meu ginecòleg, resposta: aquest és el procediment normal vingui tranquil•la.
I la desgraciada noticia, tens un tumor maligne al pit.
El dia 22 de març m’operen dos cirurgians i un tercer de la nuclear de Joan XXIII a les 8 del matí al Vendrell.
La primera quimio me la donen el 17 d’abril i l’ultima el 17 de setembre i no acabo la radioteràpia fins desembre de 2007, avui som 17 d’octubre de 2008.
Els fets que relato anteriorment tenen tots una cadena de sentiments, de pors al dolor, a les males noticies, a lo desconegut, a la meva pròpia imatge, a les meves passatgeres limitacions. Però també les emocions varen jugar en mi un paper d’actor principal, volia ser valenta i aparentar cosses que no es corresponien exactament amb la realitat, i tot va valer la pena.
La força m’arribava de diferents llocs, dels companys d’aquest desafortunat viatge, dels meus fills per qui jo seria capaç de... de persones properes i a qui mai penso oblidar, i de la meva família, a tots ells juntament amb metges i infermeres els dec la vida i els ho recompenso sovint quasi sempre amb un somriure.
Ara copiaré un boci d’alguna cosa que vaig escriure aquells dies intentant explicar als meus fills que havia fet sa mare tots aquells anys en que ells anaven creixent:
...recordo quan vivia a Barcelona com m’agradava escoltar fins a altes hores de la matinada un programa de radio que tenia la Júlia Otero i a on parlaven diversos col•laboradors sobre política, les lleis...llavors compartia habitació amb la meva avia Júlia, tota una dona experta i tot un caràcter (com la majoria de les dones de la nostra família) En el seu cas concret, és podria dir que va passar per la vida sense masses alegries, però sempre va trobar una estoneta per riure i per parlar de tot allò que considerés digne de mencionar. Era una excel•lent cuinera i bona mestre jo vaig aprendre valors que ella insistia en recordar, tinc també part de la seva duresa en l’expressió...

De fet en certa forma escrivia la meva biografia amb l’afany de si em passava res que ells no m’oblidessin.
Però mireu dos anys després, no me’n penedeixo de res, he fet cas als metges, podria dir que sóc una persona sana, molt controlada per les proves però sana, la mateixa vida que em volia prendre temps, me’l torna a donar tinc una noves il•lusions i moltes ganes d’envellir i fer-me una agüeleta arrugadeta com una pansa i plena de canes i explicar als meus fills les mateixes coses que sempre m’han explicat la meva mare i la meva avia i d’altres.
Per tant amigues en aquesta situació, camineu sempre endavant que aquesta malaltia té un dia de sortida i un d’arribada i totes, totes ens en sortirem.
Dues cosetes que he trobat per Internet sense afany d'espantar si de prevenir:
Las recomendaciones de la Sociedad Americana de Cáncer indican que:
- Las mujeres de 20 años en adelante deben hacerse un auto examen de los senos todos los meses.
- Las mujeres de 20 a 39 años de edad deben someterse a un examen por parte de un profesional de la salud cada 3 años.
- Las mujeres de 40 años en adelante deben hacerse una mastografía al año y deben someterse a un examen del seno por parte de un profesional de salud todos los años.