No puc imaginar, que pot passar pel cap d’una persona, per privar del dret a la vida d’una altra persona?. Quines situacions de foscor i perversió són les que els porten fins a la conclusió de que, ja no tornaran a somriure,ni a il•lusionar-se,ni a gaudir,ni a conviure...del món i del dia a dia, i que aquells instants són els darrers.

Noies, nenes encara com Mari Cruz, Sandra Palo i Marta del Castillo impedides per sempre de tot, a mans dels seus assassins, ells, els que varen decidir moment, lloc i forma.

Parlen de violència de gènere i penso que estem davant de monstres sense cap tipus de valors, sense sentiments que no siguin la seva pròpia prepotència maligna, i sense raons.

Ahir, quan arribava de Tarragona i a la TV donaven la noticia, no ho acabava de creure, l’esperança de que fos una escapada de joves per amagar-se i viure romànticament un amor prohibit adolescent- tot i no tenir jo fonaments-, era el que em voltava pel cap des de que en vaig tenir coneixement de la noticia.

Malauradament per tots no ha estat així i avui només podem sentir molt profundament la mort de la Marta a mans del seu assassí, i només podem esperar que la justícia farà recaure tot el pes de la llei sobre tots aquells implicats.

Descansa en pau Marta.