Maria del Mar Córdoba Jordán

Avui i després de deixar passar unes hores per veure si racionalitzava els sentiments, sento coses similars a les d’ahir.
La ràbia em traspua per la pell i les preguntes són constants; que passa pel cap d’una persona per prendre aquesta decisió? Per pensar que si no es meva no serà de ningú, com un individu pot comportar-se sense atendre a valors? Com i quan va decidir que el seu fill ja no tindrà mai més a la seva mare i tampoc “pare”.
Ella ja no hi és, perquè ell ho ha decidit així, quina empremta perpetua marcarà el destí d’aquest infant?
Li dono voltes i no atenc a comprendre res, conec a tota la família des de fa molt temps, he vist moments de dolor arrel de la pèrdua del pare, per una malaltia aterradora, les he vist aixecar-se de nou, formar les seves famílies, he vist néixer algun dels seus fills, i la cara de la mare, quan això li donava una excusa per continuar lluitant. I ara tornen m’hi, la desesperació.
Elles són valentes i continuaran batallant per proporcionar als seus fills una vida plena de sensacions positives i de ben segur esborraran el record d’aquesta barbàrie, per la seva pròpia salut mental i la dels seus.

És difícil, però ànims!