__Un nou dia, mai un dia més__

Alertar, que pel que veig aquesta setmana, la melangia és un tret elevat a la màxima potència en mi (per tant podeu decidir si continuar llegint o no).

Fa ja unes setmanes, els pares em van fer arribar un llibre, més concretament- Documentos, notas y apuntes sobre la parroquia de Brazatortas- és un llibre d’una edició subvencionada per la Diputación de Ciudad Real.

El fet, és que jo ja fa uns quants anys que no tinc avis, ni paterns ni materns i tot i conèixer a tres dels quatre que ens toquen a tots, d’alguns conservo a la memòria detalls i les seves olors, inclús el tacte de la seva pell al acaronar-me.

És el cas del meu avi Pedro Sánchez Aragón, ell es va cassar en acabar el desterrament amb la meva avia Júlia. L’avi tenia 18 anys més que l’avia –us imagineu? quan ell ja festejava, ella estava naixent- recordo perfectament el dia en que va morir, la meva germana petita feia 5 anys i ara en te 31, així doncs, ja fa 26 anys, jo en tenia 10.

Van anar a viure a Barcelona quan els tres fills que tenien, ja varen acabar d’estudiar i podien treballar, i després van establir la seva residència per molts anys, a Badalona.

Allà, al poble de naixement de l’avi, havien tingut una empresa de material de construcció i l’avia sempre m’explicava que l’avi la va arruïnar a base “de fiar”, no el pagaven i ell ja no va poder pagar.

Era de tot cor, havia amagat per molt de temps un mestre Republicà del país Basc a casa seva, fins que va poder ajudar-lo a escapar, aquest sempre per Nadal li enviava loteria amb una carta i sempre sense remitent, ni a dintre el seu nom.

L’avia sempre m’ha dit, que si no vigilava prou, molts dies no haurien menjat res, perquè per ell, primer eren els que venien “de los montes”.

Les seves filles, es a dir la mare i la tieta sempre han ratificat totes aquestes històries i moltes més que s’empenyen en mantenir a la memòria i que solen explicar a la sobre taula, la vida al poble i la divisió política, saben els noms i cognoms de tots els que estaven en els dos bàndols.

Ells tres- els tres fills- han mantingut les seves creences polítiques heretades i també ens les han transmès a tots, és per això que per a mi la política, te quelcom més.

Ara d’aquest petit tresor en forma de llibre, posseeixo per escrit i de forma fefaent el pas per la política de l’avi Pedro de renom “Pedro el de la cal”.

A banda de les històries de llavors, el que no puc oblidar mai, és el seu barret, el bastó -tot i que no li feia falta- i la “pelliza”, trets tots de la seva elegància personal, i també la seva cartera sempre nova, de on tots els dissabtes treia un bitllet de cent pessetes, que ell havia planxa, per donar-me’l, i que sembles nou.

T’enyoro sempre avi.