1er dia de la setmana, noves realitats.

I comencem a primera hora amb una caminada llarga i ràpida per Clarà i Baix a Mar, observo sense aturar-me, que ben aviat ja podrem descalçar els peus, treure’ns els mitjons i alliberar els peus del hivern, la sensació del aigua xocant contra la pell, ja me la imagino!
Mentre camino intento planejar mentalment l’agenda per avui i la resta de setmana, miro de no ofegar-me i calculo les hores, els dies, i distribueixo les tasques per prioritats.
Escolto les qüestions que preocupen a la meva companya de travessia (la mare) i de vegades tinc respostes i d’altres només reflexiono el que em diu, però també intento endevinar aquelles que li preocupen i no em diu i mostro símptomes de serenitat amb la voluntat de que trobi en mi, tranquil·litat.
Els propers dies, la vida em te preparada una nova prova que afronto, més perquè no tinc gaires opcions, què per voluntat pròpia i ja torno a posar-me la màscara –de no passa res- però noi! que difícil.
Omplo com sempre les hores de nous reptes, senzills, complicats, quotidians, laborals, familiars, i rebutjo les estones de solitud.
Són ratxes, i ni han de tota mena i de diferents temporalitats, el tant desitjat autocontrol s’amaga i quan més el necessites, no encertes a troba’l.
Així doncs, cercaré altres recursos com la confiança, la esperança i les paraules d’aquells que et planyen des del discurs positiu i encoratjador.
L’angoixa dels reptes, no ha de poder més que la nostra pròpia voluntat, tot i que no sempre vulguem lluitar a totes “les guerres”.

Ànims per a tots, per a mi també.-