…senzillament dones, per dues hores.
Ahir a les 19 hores, per una estona vaig poder seure en un lloc habitual per a mi, la sala de Plenaris de l’Ajuntament de Torredembarra, aquesta vegada sense la pressió que representa la tasca política.

Érem només un grapat de persones amb la intenció de donar la nostra opinió, sense ànims de fer pagar a ningú “cap plat trencat”.

Ahir no volíem “fer la guerra” ni tampoc “la revolució”, només volíem compartir sensacions, pensaments i experiències, en veu alta.

Elles, dones i polítiques de diferents formacions amb filosofies a priori també diferents, transmetien coses ben iguals que jo vaig compartir, el nostre paper a la vida en general.

Inicialment l’Anna Meregalli (a qui jo felicito especialment) explicava, donava dades reals del paper de les dones en el mon laboral i dels plans d’igualtat, inicialment semblava un bon “disparadero” per radicalitzar el nostre discurs, en favor de la igualtat de gènere.

Però no va estar així, per respecte i per convicció pròpia, varem analitzar les nostres situacions amb un somriure i -jo crec- que des de la tranquil•litat. No varem voler perdre l’oportunitat de continuar sent honestes i clares.

No varem fer del nostre discurs una bandera fosca que a la sortida ens fes mirar-nos només de costat amb l’altre sexe, si no que volíem poder com sempre, mirar de front.

Per un moment parlàvem des de la llibertat, en forma de reflexió i en veu alta, e internament pensàvem com, NO S’HAN DE FER LES COSSES.

Sempre he pensat que el discurs radicalitzat allunya postures i no és gaire efectiu, per tant, les reflexions en forma d’anècdotes i petites bromes, pot ajudar a fer arribar missatges.

Van estar unes hores amb reflexions plenes de somnis i de respecte, que en el fons buscava la reflexió de tots plegats, per a que tots plegats comencéssim a mirar i opinar diferent.
Gràcies a les companyes i companys laborals, a les persones interessades en escoltar-nos i als companys periodistes.