Cap a la Seu D’Urgell…

Trobada Nacional de polítiques de Joventut 2008

La Trobada es planteja com un espai de formació, reflexió i intercanvi d’experiències des d’un vessant pràctic i de treball conjunt entre els i les professionals de joventut i càrrecs electes que fan polítiques per a la gent jove.

Amb aquesta nova edició de la Trobada s’ofereixen eines i recursos per treballar de manera participativa i transversal.

Aquestes eines ajuden a desenvolupar polítiques integrals que vetllen pels drets de totes les persones joves a l’accés a la plena ciutadania en igualtat de condicions. Eines que faciliten el treball en xarxa, la coresponsabilització, la coordinació amb diferents agents socials i inclouen diverses perspectives de treball, com ara la interculturalitat, el gènere o la dinamització juvenil. Un espai per aprendre, debatre i reflexionar conjuntament sobre com treballar d’una manera més participativa a l’hora de fer polítiques de joventut.

Demà al matí viatgem fins la Seu per compartir i aprendre tot allò que els propers anys han d’esser la referència en les polítiques per a Joves, tot i que nosaltres ja no ho som tant, ens interessem per quines seran les línees Marc i no volem viure d’esquenes a la realitat, esperem tornar amb les idees clares i sabent molt bé quin serà el futur per ells.No ens podem quedar enrera!

Dijous a les 14 hores plenari d'Ordenances Fiscals:

Que són les ordenances fiscals? Aprovació dels impostos, preus públics i taxes per a l'any


En que s’haurien de basar? Haurien d’estar confeccionades sota quatre principis bàsics:
La introducció de mesures de protecció a les famílies més desfavorides.
La solidaritat contributiva.
L’'equitat en el pagament i la incentivació per l'aplicació de mesures d’estalvi sense detriment de la cultura, l’ensenyament, els serveis socials...
A grans trets, és com veig jo l’avaluació de que hem de pensar a l’hora de pujar per aquí o congelar e inclús rebaixar els impostos, estem d’acord que el proper any serà més dur econòmicament parlant que enguany, doncs per axó mateix, hem de prendre mesures pal•liatives i no més asfixiants.
Avui mentre en parlàvem a l’Ajuntament amb part de l’equip de govern, he deixat damunt la taula algunes de les mesures que podrien alleugerir la proposta inicial que se’ns presentava, crec que no he convençut gaire, donat que diuen que tenim poc temps i que no es poden fer modificacions si es que volem que es compleixen els terminis que dona l’administració.
Crec sincerament que el Sr. Regidor de l’àrea d’hisenda no ha fet la seva feina, els motius no els sé. El cas és que ens va convocar ahir dilluns, per parlar avui dimarts, i el plenari serà aquest dijous, el sentiment que m’emporto és de que la nostra opinió no comptava i que hi ha una gran desorganització i manca de feina.
Per la meva part, jo avui he contribuït fent propostes socials i m’he negat en nom del Psc a apujar tot allò que considerem un dret, com l’escola d’adults, l’escola de música i en favor de la possibilitat de que un circ ocupi via pública amb una taxa simbòlica i no com ara que per un mes la taxa era 2.200 € Brutal.
P.D: les administracions estan per contribuir en la despesa pública, i es clar que són deficitàries les que donen guanys es diuen empreses i no Ajuntaments.
Bona nit!

Bones!
Aprofitant que el dia 19 d’octubre és el dia internacional de càncer de mama, obriré la meva finestra personal una miqueta més:
A finals de 2006 i quan jo tenia 34 anys em desperto somiant, que tinc dolor sota el pit dret a l’alçada de “l’esternon” no m’aixeco i penso només és un mal somni, a l’endemà ho comento en un partit de futbol del meu fill en Guillem al camp del Reus amb dues bones amigues, i no li donem cap de les tres cap importància. Una setmana exacta desprès, em torna a passar el mateix i aqueta vegada si em llevo i em toco per veure. El dilluns a les 8 del matí em fan les primeres proves a l’hospital de Santa Tecla i fins les 3 del mig dia no em deixen sortir, dues mamografies, dues biòpsies, una placa...
Deu dies desprès em truquen a casa i em donen hora per un cirurgià de nom Santos Lopez i jo: miri senyoreta que es deu equivocar, que a mi m’ha de veure el meu ginecòleg, resposta: aquest és el procediment normal vingui tranquil•la.
I la desgraciada noticia, tens un tumor maligne al pit.
El dia 22 de març m’operen dos cirurgians i un tercer de la nuclear de Joan XXIII a les 8 del matí al Vendrell.
La primera quimio me la donen el 17 d’abril i l’ultima el 17 de setembre i no acabo la radioteràpia fins desembre de 2007, avui som 17 d’octubre de 2008.
Els fets que relato anteriorment tenen tots una cadena de sentiments, de pors al dolor, a les males noticies, a lo desconegut, a la meva pròpia imatge, a les meves passatgeres limitacions. Però també les emocions varen jugar en mi un paper d’actor principal, volia ser valenta i aparentar cosses que no es corresponien exactament amb la realitat, i tot va valer la pena.
La força m’arribava de diferents llocs, dels companys d’aquest desafortunat viatge, dels meus fills per qui jo seria capaç de... de persones properes i a qui mai penso oblidar, i de la meva família, a tots ells juntament amb metges i infermeres els dec la vida i els ho recompenso sovint quasi sempre amb un somriure.
Ara copiaré un boci d’alguna cosa que vaig escriure aquells dies intentant explicar als meus fills que havia fet sa mare tots aquells anys en que ells anaven creixent:
...recordo quan vivia a Barcelona com m’agradava escoltar fins a altes hores de la matinada un programa de radio que tenia la Júlia Otero i a on parlaven diversos col•laboradors sobre política, les lleis...llavors compartia habitació amb la meva avia Júlia, tota una dona experta i tot un caràcter (com la majoria de les dones de la nostra família) En el seu cas concret, és podria dir que va passar per la vida sense masses alegries, però sempre va trobar una estoneta per riure i per parlar de tot allò que considerés digne de mencionar. Era una excel•lent cuinera i bona mestre jo vaig aprendre valors que ella insistia en recordar, tinc també part de la seva duresa en l’expressió...

De fet en certa forma escrivia la meva biografia amb l’afany de si em passava res que ells no m’oblidessin.
Però mireu dos anys després, no me’n penedeixo de res, he fet cas als metges, podria dir que sóc una persona sana, molt controlada per les proves però sana, la mateixa vida que em volia prendre temps, me’l torna a donar tinc una noves il•lusions i moltes ganes d’envellir i fer-me una agüeleta arrugadeta com una pansa i plena de canes i explicar als meus fills les mateixes coses que sempre m’han explicat la meva mare i la meva avia i d’altres.
Per tant amigues en aquesta situació, camineu sempre endavant que aquesta malaltia té un dia de sortida i un d’arribada i totes, totes ens en sortirem.
Dues cosetes que he trobat per Internet sense afany d'espantar si de prevenir:
Las recomendaciones de la Sociedad Americana de Cáncer indican que:
- Las mujeres de 20 años en adelante deben hacerse un auto examen de los senos todos los meses.
- Las mujeres de 20 a 39 años de edad deben someterse a un examen por parte de un profesional de la salud cada 3 años.
- Las mujeres de 40 años en adelante deben hacerse una mastografía al año y deben someterse a un examen del seno por parte de un profesional de salud todos los años.

Avui i sempre en la ment, en Lluís Companys.

Aquest dijous plenari al Ajuntament de Torredembarra.

Algunes de les qüestions que planteja aquest equip de govern, no les puc compartir de cap de les maneres, però d’altres ni puc ni no puc compartir-les ja que ni me’n entero...

La veritat és que en aquests moments de l’any al Psc se li planteja molta feina, per un costat el Congrés de Tarragona i d’altre escollir executiva i tirar endavant.
Projectes aquestos que ens estan donant la sensació de continuar estant en política, ja que el nou equip de govern, dona la informació justa per anar tirant (ells, es clar), mai m’he negat a compartir amb cap d’ells com deixava la feina, però pel que es veu, no els interessa i anar fent, el que més llàstima em fa és que, els projectes engegats en diferents regidories començaven a donar els seus redits i he de dir que feina rai per arrancar-los llavors, i penso amb gran tristesa que, tornaran enrere desgraciadament per la manca d’implicació d’alguns dels nous regidors, com també per ser totalment honesta, he comprovat que alguna area tancada i de les importants s’ha començat a obrir i a ser més solidaria amb tothom.
D’altre banda, pel que respecta a Cultura, aquesta podria dir que és la que més llástima em fa, la decisió d’apartar a la Tècnica en funcions per mi no és gaire encertada tot i que és legal, però mira que deixar la part tècnica en mans de la Senyora Regidora... també són ganes de... no ho sé perquè no ho entenc.
El fet és que no ha demostrat grans resultats aquesta decisió tant imaginativa (per ser benèvola) de moment ni una convocatòria ni una junta ni res (voldria recordar que el Patronat de Cultura és un òrgan dels més participatius històricament parlant, que hi ha) però si que ja han paraescut decisions d’aquelles de “perquè ho dic jo i punt”.
El fet es que aquesta regidora i jo no tenim cap mena de tracte, ja que jo no puc parar de pensar les vegades que ella i la meva excompanya ex-socialista varem fer-me la punyeta de la manera més descarada i no a mi, que a mi ja veus, si no també al poble i al nostre partit, això no ho oblidaré mai.
Demano més informació, no ens neguem a treballar per millorar cosses, altra història és que a vosaltres no us interessi...

Estimar…
Possiblement tenen raó aquells que opinen que l’estimació no té un varem de mesurar, jo penso que si es pot, es mesura en els detalls en la manera de mirar, de parlar, de tractar i també de patir, aquestos marcadors entre d’altres donen pistes de si estimem o no.
L’estimació d’un bon amic te la marquen els detalls, la confidencialitat, la seva capacitat de compartir els bons moments i els pitjors i la No traïció.
L’estimació dels pares, aquell no parar d’observar als fills tot i cercant no envair espais de llibertat.
La dels germans/es, la protecció, la crítica positiva i la complicitat que només ells donen.
L’estimació del teu company/a possiblement la suma dels tres anteriors, sentir que només ells et coneixen del tot, el seu consol cap a les qüestions que no explicaries a tothom i aquella paciència que fan pensar que demà, serà millor.

Totes relacions personals que ens donen l’oportunitat d’esser una mica més feliços.

Demà…
I que passarà demà?
Com em deia el Xavi a la Pobla aquest matí, demà a la manifestació no hi hauria d’anar ningú, com el fet serà bastant improbable, jo no paro de pensar aquesta setmana quines poden ser les conseqüències, i el fet m’intranquil·litza, sé que des de l’Ajuntament de Tarragona s’han posat totes les mesures de control possibles, però també sé que hi haurà personal per tots dos cantons. Jo des d’aquí voldria fer una crida a la calma i recordar que la força només la teu la veu i la paraula. Els nostres joves defensen amb passió els drets dels i les Catalanes, plens de valors defensen la terra, la llengua i no passen per la vida de puntetes, es rebel·len amb tot allò que creuen injust.
Jo que ja vaig tenint una edat me’ls miro pensant quant temps fa, que jo era com ells? I penso quantes ganes tinc de veure els seus valors en els meus fills petits, i també penso amb la condició de mare, com de preocupada estic avui.
Seny si us plau! No puc dir res més.

Moció també a la Pobla de Montornès:
Avui i per segon cop per a mi, he presenciat amb disgust el sabor que té la moció de censura, no com a dret d’altres formacions que obtenen el recolzament majoritari dintre les normes que ho fan possibles, sinó mitjançant persones que arrepleguen les veles del vaixell de tots i marxen deixant el nostre vaixell sotsobrant i a la deriva més absoluta.
La forma política com deia, contempla la possibilitat de moció de censura i també la qüestió de confiança, per tant regles del joc, el que no està suficientment acotat és la qüestió de la responsabilitat del acta d’un càrrec públic, és veritat que persones amb manca de valors clars i vulnerables ni han a tots cantons, per això mateix, hauríem de fer un esforç i modificar la llei pel que fa al respecte de consens amb totes les formacions polítiques.
Torredembarra ho ha patit no fa gaires dies, ara la Pobla de Montornès i possiblement i per desgràcia no serà l’ultima...
Veure com la gent escridassa a les persones que ho fan possible, no és agradable i si ho és, veure celebrar que després d’unes negociacions de projecte comú, s’acorda un govern de majoria tranquil i natural amb persones que mantindran el seu programa de govern pels propers anys i l’ajustaran el necessari per fer-lo realitat mantenint el seu compromís i respecte davant els seus veïns.
La política justa no és cap “conya”, ni cap “modus vivendi”, ni tots som iguals, és molt més; es l’oportunitat de millorar tot allò que en certa manera no s’ajusta a les necessitats, és treballar per donar garanties socials , és l’oportunitat de madurar per reconèixer mes drets per les persones i les seves determinacions, és l’oportunitat de pensar que escoltant el sentir majoritari, creixerem i evolucionem al nivell de les nostres oportunitats per no enyorar que el progrés avança més que nosaltres, treballem intensament perquè tots puguem ser una miqueta més lliures i no viure segrestats dins unes normes que res tenen a veure amb els ideals comuns, i tot dintre el marc de la democràcia que tant a costat i que alguns tant bé saben manipular.

No ho sé possiblement sóc una somiadora, pot ser si, però sabeu? La meva lluita interna em fa viure intensament i pensar que tot plegat no és una utopia, lluito diàriament per tenir més voluntat, persegueixo el meu destí i no deixo que la inèrcia em condicioni, lluito pel que crec, de vegades amb la paraula moderada i d’altres des de l’enfado més absolut com avui, però no em tornaré mai com ells, i si mai no puc més arreplegaré les veles del meu petit patí de vela i marxaré com vaig arribar, sense fer soroll.

Sóc Socialista Catalana i no donaré un pas endavant que perjudiqui al partit que omple part de la meva vida de sentiments.

P.D: Sento que alguns de vosaltres no hagueu experimentat aquest "plaer "(anava a dir una altre paraula, però segurament no seria políticament correcta)

LA VANGUARDIA, avui:

El Constitucional ultima una sentencia que cercena aspectos clave del Estatut
La resolución puede salvar el concepto ´nación´, pero rebajará financiación y lengua

La palabra 'nación' se subordinará a la existencia de una sola soberanía, la española

Los magistrados se resisten al deber de conocer el catalán en Catalunya

El Gobierno duda entre dejar que el actual TC resuelva el Estatut o renovarlo

Los candidatos propuestos por el PP para el TC dificultan los cambios
José María Brunet Madrid 09/10/2008 Actualizada a las 03:33h
El Tribunal Constitucional (TC) está ultimando estos días la sentencia sobre el Estatut, con la idea de que imponga fuertes limitaciones a algunos de sus aspectos clave, como la financiación y la lengua.

La deliberación ha superado ya el listón del ochenta por ciento de los artículos recurridos.
Seguir leyendo noticia
Un magistrado, ausente de las últimas discusiones
El magistrado Javier Delgado, del sector conservador del TC, ha estado ausente, durante semanas, de las deliberaciones sobre el Estatut, debido a una larga enfermedad. Felizmente, Delgado ha experimentado una gran mejoría, pero en el propio TC ha comenzado a discutirse si podrá formar parte del pleno que vote una sentencia que no ha deliberado a fondo.
MÁS INFORMACIÓN
Varias plataformas expresan su rechazo a una posible sentencia del TC contra el Estatut
CiU y ERC alertan de los riesgos políticos y sociales de un recorte del Estatut
La presidenta del TC intenta que conservadores y progresistas aparezcan unidos en la sentencia

Hay cientos de folios de borradores de la resolución, guardados bajo siete llaves, y falta lo principal, que es la votación de los textos que se van redactando y negociando palabra por palabra, punto por punto, en busca de un consenso difícil de lograr.

La presidenta del TC, María Emilia Casas, querría que la sentencia gozara del respaldo de una amplia mayoría entre los magistrados. En parte, porque eso le daría mayor legitimidad a la resolución, pero también porque ella nunca ha ocultado que jamás decidirá sobre el Estatut con su voto de calidad, en caso de empate. Pero la búsqueda de ese acuerdo añade cada día más agua al vino de la resolución.

El Gobierno lo sabe, pero de momento deja hacer. El proceso de renovación del TC -que debe suponer el cambio de cinco magistrados, entre ellos la propia Casas- ha quedado bloqueado en el Senado. En el Ejecutivo está abierto el debate sobre la conveniencia de precipitar la renovación, aun a costa de aceptar total o parcialmente la propuesta de candidatos del PP, o bien permitir que los plazos se dilaten y sea el actual TC el que falle sobre el Estatut. Como es lógico, la decisión se tomará al final al máximo nivel, según el análisis que se realice sobre qué solución supondrá un menor coste. El Gobierno se siente, en todo caso, relativamente tranquilo, porque cree que el debate sobre el Estatut ya no constituye una amenaza electoral -como habría ocurrido si el TC lo hubiera dinamitado en la anterior legislatura-, y porque considera que la sentencia que se dicte puede incluso permitirle encauzar la cuestión autonómica, sobre todo en lo relativo a la financiación.

Las noticias que proceden del TC sobre la discusión del Estatut señalan que la sentencia dejará muy bien sentado que Catalunya no puede fijar su financiación en una negociación exclusivamente bilateral con el Gobierno, y que el modelo que se establezca en cada pacto deberá garantizar la solidaridad entre territorios, con el fin de garantizar la igualdad básica de derechos de los ciudadanos, sea cual sea su comunidad autónoma de origen o residencia. La bilateralidad, por tanto, no quedará excluida como método de diálogo, pero sí enmarcada en un deber de negociación y acuerdo globales, con inexcusable aplicación de la ley orgánica de Financiación de las Comunidades Autónomas (Lofca), que remite al Consejo de Política Fiscal y Financiera como foro de encuentro de las autonomías de régimen común, que son todas menos el País Vasco y Navarra. De nuevo quedará claro, en suma, que el modelo de Catalunya se mantiene lejos del sistema de cupo de las comunidades forales.

Igualmente, la sentencia restringirá el concepto de cooficialidad lingüística previsto en el Estatut. El objetivo perseguido es asegurar el bilingüismo en Catalunya, ante el temor de un progresivo arrumbamiento del castellano en la vida institucional y pública catalana. Para ello, la deliberación está decantada en estos momentos a favor de suprimir el deber de conocer el catalán para los ciudadanos de Catalunya. El argumento es que la Constitución determina que la lengua oficial del Estado es el castellano, si bien otras lenguas son cooficiales en las comunidades donde existan. Eliminando el deber de conocer, se consigue entre otras cosas que los jueces no tengan esa obligación en Catalunya.

Los magistrados del TC que proceden de la carrera judicial son muy sensibles a este argumento. El empleo del término nación, a su vez, podrá salvarse por formar parte del preámbulo, siempre y cuando quienes insisten en mantenerlo admitan que la sentencia subraye que sólo existe una nación, la española, como titular de la soberanía, que ejerce el pueblo español en su conjunto.

Esta filosofía está ya muy desarrollada en la reciente sentencia contra la consulta impulsada por el lehendakari Ibarretxe. El sector conservador del TC insiste mucho en que, por deber de coherencia, debería suprimirse el concepto de nación,aunque esté sólo en el preámbulo del Estatut. Pero el sector progresista se resiste a que se derribe incluso el contenido simbólico del texto. La decisión puede depender de un solo voto.

CAPÍTULO VI.
DE LOS ULTRAJES A ESPAÑA.
Artículo 543.
Las ofensas o ultrajes de palabra, por escrito o de hecho a España, a sus Comunidades Autónomas o a sus símbolos o emblemas, efectuados con publicidad, se castigarán con la pena de multa de siete a doce meses.

El cas és, que no puc estar d’acord amb la presentació de la querella per lo penal contra el nostre company en Lluís, la seva defensa en favor dels drets de Catalunya possiblement tenia 100 formes d’explicació i la fotografia era desafortunada, però si que va dir el que molts Catalans/es pensem.
La nostra Comunitat Autònoma ho està passant tant malament com d’altres d’arreu de l’estat, el fet és que al nostre municipi no funciona encara allò de subvencionar part de la despesa en material escolar, les beques són limitades per a menjador i transport, els impostos són prous durs com per deixar a una família sense les seves tant guanyades vacances, i a pesar del que es pugui pensar, aquí encara estem molt lluny de “ lligar els gossos amb llonganisses”.
Solidaritat vers a la resta de Comunitats? I Tant, però sense desvestir un Sant per vestir un altre. Per tant aquí deixo la meva manifestació pública i personal en favor del meu company i li desitjo la mateixa justícia que per en Pepe Rubianes, actor que per cert a mi m’encanta i que ja va visitar Torredembarra, fantàstic!
Continuo pensant que la justícia és justa i no admetrà a tràmit la querella, que quedarà arxivada donant “carpetazo” a la manipulació de mitjans interessats en confondre persones i ideologies i també en fer bandera fosca de part de les paraules d’en Joan Puig i en Lluís Suñé.
Possiblement si els escoltéssim sabríem tots molt bé que és el que defensen. Si us plau no traiem les coses de polleguera i de context.

Pepe Rubianes:
• Se siente utilizado como abanderado del antiespañolismo.
Unas declaraciones contra España que realizó en el programa "El club", al que volvió el miércoles, hace nueve meses fueron el desencadenante de esta tempestad política.
El presentador del programa, Albert Om, ha dicho que "durante la semana posterior a esa entrevista no recibimos ninguna llamada de gente quejándose por lo que había dicho Rubianos. Todo empezó a raíz de su difusión en la Cadena Cope. Rajoy califica de "ridículo" el apoyo del ministro Clos a Rubianes durante la Diada
EFE. 12.09.2006

El vice primer secretario de las Joventuts Socialistes, Rubén Cabañas, levanta el puño vestido con la camiseta de apoyo a Pepe Rubianes. (Foto cedida por les Juventuts Socialistes del PSC)

Mariano Rajoy:
• Refiriéndose a los jóvenes que lucían camisetas de apoyo a Rubianes durante la comitiva oficial del PSC en la ofrenda floral de la Diada.
• Dice que eso no pasaría "en ningún lugar del mundo".
• Defiende la decisión de Ruiz Gallardón.
El presidente del PP, Mariano Rajoy, ha dicho hoy en una entrevista en la Cadena Cope que el "apoyo" que el PSC dio ayer en Barcelona al actor Pepe Rubianes durante la ofrenda floral al monumento de Rafel de Casanovas "es la demostración del absurdo y ridículo en que se encuentra este partido".
Un miembro de las Joventuts Socialistes desfiló en primera fila de la comitiva socialista junto al ministro de Industria, Joan Clos, y al candidato del PSC a la presidencia de la Generalitat, José Montilla, luciendo una camiseta con la frase "Tots som Rubianes!" (¡Todos somos Rubianes").
Rajoy ha calificado de "buena" la decisión del alcalde de Madrid , Alberto Ruiz Gallardón, de no permitir a Pepe Rubianes que represente la obra "Lorca eran todos" en el Teatro Español.
La juez archiva la causa contra Pepe Rubianes por ultrajes a España.

Crec que els meus companys del PSC en Pep Fèlix Ballesteros i Begoña Floria, han pres la decisió més encertada i valenta davant la proposta de manifestació del partit neofeixista alianza popular, només cal donar un volt pels blogs i adonar-nos que aquesta no serà una manifestació tranquil•la. L’altre banda davant la provocació també s’està mobilitzant i els successos podrien ser incontrolables i inimaginables, les manifestacions han de servir per reivindicar drets o valors des de la tranquil•litat i les persones que els defensen s’han de moure des de la pau i el diàleg i mai des de el radicalisme i la intolerància, només així podrem construir i no destruir, personalment jo estic molt preocupada per el que pugui passar aquest dia i demano humilment seny a tots aquells que odien lluitar per els drets amb diàleg.


Diari de Tarragona:
L'Ajuntament considera 'antidemocràtica' la manifestació neofeixista estatal programada pel proper dia 12 d'octubre a Tarragona
La quarta tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Tarragona, Begoña Floria, ha assegurat que la manifestació que es vol fer el dia 12 d'octubre a la plaça imperial Tàrraco del partit neofeixista Alianza Popular de caire estatal 'no és democràtica'
Diari Avui:
L'Ajuntament de Tarragona ha mostat aquest dilluns la seva preocupació per la convocatòria d'una manifestació del partit d'ultradreta Alianza Nacional el pròxim 12 d'octubre a les 12h a la plaça imperial Tarraco.

El consistori ja s'ha posat en contacte amb la subdelegació del govern estatal per expressar la preocupació per aquesta manifestació que consider "antidemocràtica", segona la portaveu municipal Begoña Floria. El grup municipal de CiU també ha mostrat la seva preocupació.

Des de la subdelegació s'està a l'espera dels informes pertinents per decidir les mesures de seguretat necessàries per al desenvolupament de la concentració.

Per la seva banda, la Coordinadora de Moviments Socials i Polítics de Tarragona ha convocat una manifestació per mostrat el seu rebuig al fascisme a les 11.30h del mateix 12 d'octubre a l'estàtua dels Desputalls, a la Rambla Nova, pròxima a la convocatòria d'Alianza Nacional.

Mancances personals:
Quan intentes explicar que tens una línea definida, com és i que t’ha fet arribar aquí, no sempre et saps explicar:
El passat divendres en un sopar polític comarcal analitzàvem l’esdevenir present, vaja el que passarà els propers dies i les seves possibles solucions, segurament per allò de que a mi no m’agrada anar omplint el pap, vaig dir la meva...
Possiblement a “toro passat” les mesures pal•liatives, són més evidents, però hem de tenir present que sóm un partit que NO va néixer ahir, tenim un munt d’anys d’experiències passades que ens han de marcar un únic camí.
Tot i el que dic, fer-ho no ens garantirà al 100% la efectivitat -d’això naltres ens sabem alguna cosa-.
Però si que penso, que repetint –pedagogia- fins a la sacietat el que som i que ens diferencia amb d’altres grups polítics i perquè apostem, serà més difícil que persones”NO identificades” pensin que aquest, el nostre projecte no és el seu de bon començament.
Dir que: mirar cap a l’esquerra i que no només sigui una postura política sinó una forma de pensar, viure, sentir i posar-ho en practica, és dir moltes cosses:

*En temps de recessió econòmica i sempre, apostar per garantir la despesa social per mantenir i augmentar el pressupost per les necessitats en educació, salut, i apostar per tot allò que NO contribueixi a la pobresa (garanties socials) i ser valents i taxatius davant les exigències de les classes benestants. El repartiment de la riquesa és fonamental per viure de manera més justa i donar igualtat d’oportunitats i com recull l’estatut d’autonomia de Catalunya, donar una qualitat de vida digna per a tots aquells que viuen i treballen a Catalunya.

Així és que company, quan parlo de polítiques d’esquerres a grans trets, és això al que em refereixo i com molt bé tu deies també la feina, la feina i la feina ens donarà l’oportunitat de fer saber que nosaltres podem ser la seva opció i que ideològicament tenim uns valors mare.

Avui en diferents mitjans de la premsa local:
Podem observar com es donen informacions que per els responsables dels escrits deuen tindre a dins, totes les veritats. Respectable!
A cop calent jo respondria algunes qüestions amb les que no puc estar d’acord, però això m’ho demana nomes el cor i tot i que sóc molt passional, busco la meva part més racional sempre que puc, penso que ara el que toca és créixer mentalment i veure les diferents possibilitats d’avançar que tots tenim davant.
El passat ja ha estat definitiu i tots mes o menys haurem repassat interiorment el fets, per tant tema tancat, ara i com sempre a la vida em de mirar més enllà, les noves estratègies ens portaran a fer les cosses amb més sentit, més endreçades, més obertes i participatives e intentar representar els màxims valors, torno a dibuixar mentalment el que per a mi seria un bon govern i anoto a la llibreta que sempre porto a la bossa, noves idees i d’altres que ja funcionen amb l’única intenció d’estar més preparada per les possibles oportunitats que aquesta, la nostra vocació ens pugui donar.
Personalment no descarto res i sóc molt optimista, per això penso que no val la pena contestar a aquells, que un dia varen ser companys de viatge i ara veuen en d’altres grups la possibilitat de treballar amb més comoditat -o el que sigui que han vist-, tinc poc temps en política, però ja he vist com se les gasta tothom aquí, i el que avui és molt bo, en pocs dies és el diable en persona. Per això racionalitzo i no vull cometre l’error de gastar paraules que si no les tens segures segures, amb el temps te les hauràs d’empassar.
Per tant: FEINA, RIGOR, SERIOSITAT, PROJECTE, PERSONES, IDEOLOGIA CLARA i TEMPS.

Avançar i millorar!

- Partir de la estadística que diu que, el càncer és la segona causa de mort als països desenvolupats, com a mínim és alarmant, però no tot el que provoca una alarma és negatiu si hi posem remei, això ha de servir per ser més preventius, per mancomunar esforços i per estar organitzats.

No és suficient a la comarca del Tarragonès comptar amb un centre avançat en “l’epidèmia” d’aquesta malaltia, més aviat tot el contrari,s’haurien de descentralitzar serveis, necessitem abastar un servei més pluri-local amb la intenció clara de millorar en la prevenció, compartir informació, i aprofitar les sinèrgies que donaran resultats encara més beneficiosos.

El compromís de tots els agents implicats en un mateix sentit és urgent i necessari, estem parlant de més esperança de vida.
La investigació, la innovació, els diagnòstics avançats ens donen l’oportunitat de continuar vivint.

La protecció de la salut és cosa de tots, és una obligació i també un deure, per tant no podem ser conservadors tots plegats, ben al contrari em de ser valents alhora de pensar que descentralitzant teràpies podrem combatre millor aquesta malaltia i donarem dignitat i esperances als malalts.

Possiblement el que proposo no serà fàcil, però espero que les organitzacions sanitàries, el departament de salut, les empreses públiques sanitàries, les fundacions, els instituts, els oncòlegs, els responsables genètics, els investigadors m’escolteu i m’entengueu, amb estar malalt ni ha prou, no ens ho poseu més difícil, seieu i parleu, arribeu a acords només pensant en nosaltres i no, en qui te l’exclusiva.

Ajudeu-nos de manera ordenada i no ens tingueu fent hores de cua per què ens arribi la medicació i si no hem de fer kilòmetres i kilòmetres per què no podem faltar a la nostra cita amb la quimioteràpia i/o radioteràpia, ens ho posareu mes fàcil.
Dono les gràcies als hospital de Santa Tecla de Tarragona i al Vendrell per l’aposta valenta d’implantar oncologia a tots dos hospitals, però tot i que és molt no serà suficient.

La Mola (317m)
El cim de la Mola està situat a l’est del Tarragonès i és fronterer amb la veïna comarca del Baix Penedès. Com el nom indica, el cim és planer en la seva part superior.

El Tarragonès és una comarca de relleus suaus; aquest fet marca la manca de cims, i per tant resta oblidada per molts muntanyencs. Per altra banda ens permet gaudir de les seves magnífiques platges i del seu patrimoni cultural.
El proper diumenge dia 28 de setembre a les 8.30 hem quedat davant de l’emissora de radio municipal amb els cotxes per anar fina a la Pobla de Montornès i començar des de allí el que serà la nostra primera sortida a caminar, en acabar havíem pensat anar a dinar al “Rafal” aproximadament a les 13.45h. T’apuntes?? Vine!!!Ja som 17.
Necessitats: Roba còmoda, aigua, xocolata , avellanes i ganes de caminar una estona…

19 Anys celebrant la Festa de la Rosa

A la pineda de Gavà avui ens hem trobat milers de persones de tota Catalunya, militants i simpatitzants amb una sola idea, la de trobar-nos i trobar-los.
-Trobar-nos amb l’única intenció de passar un dia distes amb els nostres, els del nostre municipi però també de municipis propers i compartir.
Compartir el dinar, truites de patata amb i sense ceba, croquetes, samfaina, aperitius diversos, cafès, licors i postres. Compartir xerrades i experiències viscudes.

-I trobar-los, hem pogut escoltar la nostra Ministra Carme Chacón; el nostre Alcalde de Barcelona ,Jordi Hereu; i el nostre President de Catalunya en José Montilla. Tots tres han parlat de MÉS per a Catalunya, més finançament, compliment de les lleis, d’acords, d’anar tots a una de debò(unitat Catalana) i de NO tornar a cometre errors del passat, paraules amb molt de rere fons i que signifiquen molt si, de manera seriosa les posem en marxa.

És veritat que sinó anem tots a una, NO SUMEM més aviat RESTEM i molt, ara és un molt bon moment per deixar de banda els personalismes i els partidismes d’alguns si és que sincerament tots apostem pels Catalans i les Catalanes i els seus drets.

El dret a la sanitat pública en optimes condiciones, el dret a la millor educació, el dret a les ajudes a les persones dependents, el dret a millors pensions mínimes (que no ho siguin tant mínimes) el dret a la vivenda... tots aquests drets i d’altres no seran el que necessitem si Catalunya no inverteix més en Catalunya.
Per tant continuarem esperant els propers dies i somiarem que, Catalunya també pot!!!

Un gran llibre:

...els nens d'avui dia creuen que passar nou anys a l'escola, arribar a la vellesa i tenir pensions de viduïtat, el vot femení i senyores amb faldilla curta al Parlament són coses que formen part de l'ordre natural i que sempre han estat així i que sempre ho seran; pero les seves besàvies haurien dit que qualsevol que els vingués a explicar que aquestes coses arribarien algun dia estava boig.

I "LOS GIRASOLES CIEGOS" ha de ser la propera!!!

La pel•lícula fantàstica no fa gaire que s’ha estrenat aquesta i ja em pregunto, per quan la segona part?, és el que vaig sentir, ganes de continuar veient i escoltant part d’aquella historia…

El PSC a Torredembarra, i ella:

Avui a les 20 hores a la sala de plens del nostre municipi, a banda dels punts del ordre del dia -molts per cert – la nostra companya Feli, prendrà possessió de l’acte de regidora.
Recordo la nit de les eleccions municipal, quan varem saber que a manca de poc més de trenta vots, ella no obtindria l’acta de regidora del PSC.
Doncs bé, avui i per les circumstancies que ja tots coneixem, ella si farà realitat el somni, un somni que segurament no és personal, sinó més aviat comú, el somni de donar als i les torrenques TOT i que farà la millor de les tasques en favor dels drets de la majoria.
Al contrari que amb la nostra “EX-“ i en favor del nostre nou present i la nostra nova esperança, m’agradaria mullar-me i escriure unes paraules que sé que quedaran per sempre i que mai podré negar que les he dites o millor dit, que les he escrit.

A mi particularment ella, (FELI) em retorna el pensament de que la vida ens torna a donar una nova oportunitat, l’oportunitat de tornar a començar. Tornar als nostres orígens, al 2003 i consensuar juntament amb la nostra agrupació quines seran les decisions a prendre en els propers mesos, des de el consens, la tolerància i possiblement des de, el tancar boca i obrir orelles en moltes ocasions.
Ella és una persona optimista, molt alegre i a la vegada patidora. El fer les coses bé, sé positivament que la té molt amoïnada, ens ho fa veure constantment i no s’amaga. Sincera i senzilla i amb moltes ganes d’aprendre i poques d’equivocar-se. És persona compromesa amb el partit de fa ja uns anys, quan se la necessitat sempre hi era i de vegades l’hi ha tocat assumir papers que possiblement han fet que fes un esforç personal i la seva resposta sempre ha estat: cap problema!
Crec que representarà la nostra família amb honestedat, amb sinceritat i representarà a la perfecció els nostres valors, fins ara no ha parat de demostrar-ho i a mi no em queda més que, posar-me al seu costat e intentar que les meves experiències més negatives no interfereixin i que ella pugui descobrir un nou món que si alguna cosa dona és, un munt d’experiències que t’ajudaran a formar-te a la vida política i personal.
Per tant Feli et desitjo un bon viatge i que gaudeixis del què alguna vegada vares somiar que podria ser.
Reconec també com tu molt bé dius, que has estat al PSC a les dures i a les madures.

En l’ús abusiu de la placa
Avui he anat a buscar els meus dos fills i la meva neboda a la sortida d’escola, en Guillem portava la llista de material que havíem de comprar per demà, fins aquí tot correcte, però quan tornava per deixar-lo a música he recordat que l’hi feia falta la llibreta de pentagrames, així és que ens dirigíem cap a la papereria que fa cantonada amb el carrer filadors, tot just quan anava ha passar el pas de vianants per aparcar el cotxe, dos matrimonis amb els seus gossos m’han passat per darrera del cotxe mentre jo posava primera per passar, obviant que tenien un pas de vianants una mica més amunt.
El fet és que un dels gossos se m’ha tirat damunt del cotxe i un dels Senyors (per anomenar-lo d’alguna forma) s’ha posat a increpar-nos molt durament i a picar-nos el cotxe.
Han vist el cotxe de la nostra policia local i ens ha obligat a aturar-nos a tots xisclant-nos i fent gestos amb el braç de manera molt impositiva, és a dir ens ho ha ordenat . Hem aparcat i el “susodicho” s’ha tret una placa de la butxaca de la seva “vermuda” i ens ha indicat que era militar.
Jo li he dit que ell en aquells moments estava de passeig i que anava vestit amb pantalons i sabates de platja i que, que jo veiés no estava exercint i a mès exercint de què un militar? que em deixés en pau i que continués. La seva resposta ha estat, que ell exercia les 24 hores del dia, ehhh!!!!????
Doncs no, ell no ens ha deixat tranquils, i l’hi ha demanat a la policia que em volia denunciar, per a mi fent un abús clar del seu càrrec i m’ha posat un denuncia personal pels cinturons.
És una verdadera llàstima que personatges com aquests vulguin anar endarrere i tornar-nos a acollonir, com quan no quedava més remei que callar si volies respirar.
Estic sincerament indignada i convençuda que aquests” personajillos” l’únic que tenen és” locura” permanent.
Com li he dit amb ell sense cridar i sense faltar, en aquesta vida trobaran tot el que faran, en aquest cas maldat.
Els meus nens tot i sent petits no s’ho podrien creure i menys la gent que passava pel carrer, i ara una hora després continuo escoltant: mama que li passava aquell “Señor” que et cridava tant.
Seria qüestió de que s’ho fessin mirar, estem en temps de pau, gràcies a deu, però pel que es veu hi han qui enyoren d’altres temps, la foscor, la por, la mala llet...
I que per aquestes malalties hi han professionals del tot preparats, altre cosa és que hi hagi gent que no tinguin cap tipus de remei.
Ja ni ha prou!!!

Avui hem pogut ser còmplices de la posada en marxa, del curs escolar a Maspujols (Reus) aquest nou” CEIP Maspujols” de ben segur cobrirà les necessitat bàsiques d’aquesta població, necessitats que ja es cobrien anys enredera, jo mateixa recordo haver jugat al pati de l’escola els estius que passava quan només tenia vuit anys.
Avui, uns quant anys(molts) després, observo amb il·lusió que els nens/es no hauran de viatjar al poble més proper per aprendre i formar-se i que a l’hora del pati i a la sortida i entrada d’escola, aquest poble podrà escoltar els xiscles i el batibull dels seus infants que copsats per l’alegria de l’emoció contribuiran molt especialment a fer un poble més VIU!

EL DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA:
Per al nou curs que comença, Educació crea 37 nous centres. A banda, amb el nou curs escolar entraran en funcionament 65 nous edificis escolars i 43 edificis més en els quals s'hi han fet grans ampliacions i rehabilitacions on s'escolaritzaran més de 23.000 alumnes. En 600 centres més s'hi ha fet obres de reforma i millora. La inversió global per aquestes obres ha estat de 417 milions d'euros, la qual cosa suposa la segona inversió més important dels últims 10 anys.

INVERTIR EN SERVEIS A CATALUNYA, ÉS APOSTAR PEL BEN ESTAR DEL NOSTRE PAÍS PETIT.

LA DIADA, la polèmica, la política.

Ahir la nostra festa Nacional, el dia perfecte per aturar-se uns instants i pensar. Pensar com hem arribat a la nostra forma de vida actual, pensar molt especialment en ells, els lluitadors, els soferts, aquells que van donar-ho tot per nosaltres a Torredembarra i a la resta del país.
Així és que em vaig llevar jo, amb aquest pensament al cap. Sabia per la fulla de protocol que l’acte de l’ofrena floral, s’havia eliminat enguany i els tres partits d’esquerra el dimecres passat varem decidir mantenir-lo per ideologia, que vols? Algunes coses ens diferencien per això tots pertanyem a partits diferents.
Era un dia prou important, si saps on ets es clar! Com per haver-nos posat tots d’acord, l’ofrena no anul·lava ni era incompatible amb el que venia desprès, però No, dividits.
Per a mi ha estat dur veure com en el primer acte, en que aquest nou govern no viu de rentes sinó que el decideixen i el preparem ells, ja passen de tot i de tothom, espero que no vingui sent la tònica habitual, més aviat espero no tindre jo que parlar de prepotències, com se’ns acusava a nosaltres.
També espero que no sigui veritat el que em deien una vegada feta l’ofrena, de que havien donat ordres de NO donar-nos la clau de la Torre de la Vila, recordo que és un bé públic i que hi tenim dret, però vaja segur que era un rumor...

El manifest:

L’Onze de Setembre Catalunya commemora la derrota que va patir el 1.714 a mans de les tropes espanyoles de Felip V de Borbó. Catalunya, que havia estat fins aquell moment una nació sobirana, va perdre les llibertats nacionals, les lleis pròpies del país i va patir la prohibició de la llengua i la cultura catalanes.

Després d’anys de foscor, el 1932, en el marc de la II República espanyola, Catalunya va adquirir un Estatut d’autonomia que recuperava part de les seves llibertats nacionals. Però després de la Guerra Civil, la dictadura del general Franco va comportar la repressió més dura que mai ha patit Catalunya

El 1.979 es va aprovar un nou Estatut d’autonomia de Catalunya, amb el qual es va dotar el país d’unes institucions i d’un govern propis, però des de llavors encara no s’ha assolit un nivell d’autogovern satisfactori.

Cada 11 de setembre molts catalans i catalanes continuem manifestant-nos pels carrers per reclamar el reconeixement dels nostres drets.

Volem compartir aquesta reivindicació amb totes les persones que viuen a Catalunya, vinguin d’on vinguin. Només si tenim més capacitat per decidir com volem que sigui el nostre país podrem construir-lo més just, plural, solidari, integrador i sostenible.
La solidaritat d’entre pobles ha d’existir, i de fet Catalunya històricament ha estat un poble solidari, però la solidaritat no potser obligatòria, la solidaritat ha de ser quan hi han suficients recursos. Catalunya avui viu una època de clara recessió econòmica, fent que els ingressos siguin inferiors als que necessita per garantir els serveis bàsics, sobretot en les polítiques dirigides als més desfavorits, cal recordar al món que ha Catalunya arribar a final de mes es cada cop més difícil.
Aquest 11 de setembre ha de servir per no perdre la nostra memòria col·lectiva, aviat farà 300 anys que el nostre país va ser ocupat militarment, abolint les nostres lleis i prohibint la nostra llengua. Catalunya es, i a de continuar sent, un referent al món com a model de convivència, un país que la seva gent té orígens ben diferents, amb les seves cultures i llengües. Una convivència que ens ha d’ajudar a construir la Catalunya del futur, junts, buscant el benestar de les dones i homes que vivim.
Avui també volem manifestar el nostre rebuig a l’Ajuntament de Torredembarra, per haver eliminat l’acte de l’ofrena floral. Els aquí presents entenem que l’ofrena és un acte de reconeixement a tots el homes i dones que en el seu moment van donar la seva vida, o van ser represaliats per assolir la llibertat del nostre poble.
Per acabar un poema de Frederic Rahola i Trèmols

LA LLENGUA TROSSEJADA

Amb un escamot de tropa
n’és vingut un capità;
un home en tota la vila
ben segur no trobarà.

Vells i nois per nostra terra,
lluiten valents molt temps fa;
les dones, tot fent desfiles,
no paren de cantar.

La cançó no l’entén gaire,
no l’entén el capità:
nerò li escou la tornada
que fins el fa tramudar.

No puc més- diu al corneta-
tot seguit ja pots cridar
que ventaré una mordaça
al qui canti en català.

Les dones senten la crida
i se’n posen a cantar
per cada carrer que passa
un cor se sent esclatar.

En oir tantes cantúries
perd el seny el capità;
empaita una probre dona
que , estranyada se’l mirà.

La dona s’atura i canta,
canta àrdida en català
bufetada que li’n dóna
no li fa pas gens callar.

Dins de la boca, amb quimera,
un drapot li fa posar:
els llavis encara es mouen,
es mouen en català.

Allavors li clou els llavis,
posant-li a sobre la mà;
mes encara els ulls li parlen,
li parlen en català.

Li lleva el drap de la boca
i amb el sabre se n’hi va;
deix la llengua trossejada,
que mai més no podrà cantar.

El fill que du en ses entranyes
la que ja no pot parlar,
dins el ventre de sa mare
ja glateix en català.
Frederic Rahola i Trèmols

11 de setembre a Catalunya
Avui a les 18 h a la Torre de la Vila, ERC,ABG i PSC faran l’ofrena floral en celebració de la Diada Nacional de Catalunya. Fins ara, era el que s’acordava per tots els partits polítics i es pactava quin i qui llegiria el manifest.
Enguany per primer cop el nou Ajuntament decideix canviar-ho tot i fer-ho a l’entrada del castell sense consensuar-ho amb la resta de les forces polítiques. Nosaltres pensem mantenir els actes com en anys anteriors i us esperem.
La manca de diàleg creieu que és una llàstima, hauríem de recuperar aquesta eina tant valuosa per poder treballar tots plegats.
Visca Catalunya, els Catalans i els seus drets!

Avui ja tinc 36
No estarem tots, alguns perquè esteu lluny i d’altres per diferents motius, el dia 2 de setembre vaig rebre el millor dels regals i es diu Abril, la filla de la meva germana mitjana, és com la seva mare, rosseta molt blanqueta de pell i respirava vida, em vaig emocionar molt i tenir-la entre els meus braços, va augmentar les meves ganes de tot fins i tot les de tornar a ser mare per uns instants.
El seu pare en Marcel, era tot un expert a pesar de ser primerenc, l’emoció que li produïa la seva filla el feia moure’s amb serenitat i projectava seguretat, les paraules cap a nosaltres dolses i aquella cara de no haver dormit gaire aquella nit el delatava, però ell amb un somriure d’orella a orella.
Ja parlaven de en un futur immediat donar-li un germà a la seva filla, deien –no volem que estigui sola-.
Els vaig veure una mica “agobiats” per tant nosaltres varem marxar, perquè els tres poguessin descansar, he de confessar que m’hagués emportat la nena cap a casa, però sé que tindré molts anys per disfrutar-la i veuré com els meus fills la cuiden a “tope”, ja ho fan ara amb la Lucia i ara tenen una nova responsabilitat.
La vida els dona l’oportunitat de viure, gaudir, experimentar, créixer i cercar el seu destí, també de patir i de lluitar, però si ens demanessin a tots si tornaríem a néixer possiblement la majoria diríem que SI.
Viure val molt la pena.

Les festes i les revindicacions:
Escoltades totes les veus i en un intent modest de trobar una diagnosi, el més real possible sobre la festa major, se’m fa complicat. Cal donar-li una un tomb més.

Que la majoria trobi la seva festa, la festa que esperen, des de la música fins a quins dies farem allò o allò altre?, com ens endreçarem per sortir a plaça?, el per què dels diners per uns o els altres?, les ubicacions, els joves i els no tant, l’entorn, el so, la llum, els escenaris, la coordinació del muntatge, la implicació de les entitats, i nosaltres mateixos... reconec, que per a mi, ha estat una de les tasques més complicades.

Factors tots aquets difícils de combinar. Perquè surti bé tot, la imaginació ajuda tot i que no és miraculosa, però tampoc ho són els diners.

De vegades la desafecció no es palpa però se sent i aquesta també ha estat present. És una realitat.

Idees per a millorar la coordinació de les entitats i amb les entitats, per a proposar noves experiències tot i contant amb les que es mantenen, no és cap tonteria.
En una taula plena d’idees podríem somiar; somiar i dibuixar!

Tenim dret a somiar, a voler, a desitjar, per tant a millorar. De totes formes la comissió ho ha fet amb la millor de les intencions, escoltant i recollint la majoria de les propostes amb la il•lusió d’agradar. Potser caldrà que hi siguem tots a les comissions.

Viurem millor la festa. Millorarem la festa. I la desafecció anirà cedint davant de les ganes de gaudir. Només ens ho tenim que creure.!!!
Vica Torredembarra, visca els Torrencs!

La lletra d'aquesta cançó:

Era jove, era berguedà,

estava a punt de fer vint-i-tres anys,

s´acostava Corpus,

se li veia en els ulls encesos comespurnes de Patum.

Mig poble deia que era un bon sagal,

l´altre mig que era un bordegàs,

i la noia que estimava no li fotia ni cas.

Dimecres de Patum vam quedar a la barana però no s´hi va presentar,

en un revolt, amb el seu cotxe vell va deixar la pell.

Des d´un racó sentia els gegants,

la música acompanyava unes llàgrimes galtes avall

quan vaig tornar a la plaça.

Potser va ser la màgia de la Patum,

o la barreja de la cervesa,

però aquell fet per a mi no va ser pas una sorpresa.

Em va semblar veure´l arribar amb el barret i el mocador nusat,

em va dir que Sant Pere té per costum deixar als berguedans fer un darrer salt de Patum.

Amb una mirada de complicitat i un somriure com tenia ell sol,

de bracet agafats vam saltar l´últim Tirabol.

M'han fet arribar:
"El poder del ahora" de Eckhart Tolle.
(...) Si no deseas crear más dolor para ti mismo ni para los demás, si no quieres añadir más dolor al residuo del pasado que aún vive en ti, no crees más tiempo, o crea el imprescindible para gestionar los aspectos prácticos de la vida. ¿Cómo dejar de crear tiempo? Date cuenta inequívocamente de que el momento presente es lo único que tienes. Haz del ahora el centro fundamental de tu vida. si antes vivías en el tiempo y hacías breves visitas al ahora , establece tu residencia habitual en el AHORA y haz breves visitas al pasado y al futuro cuando tengas que resolver los asuntos prácticos de tu vida. Di siempre "sí" al momento presente. ¿Que podría ser más fútil, más necio, que crear una resistencia interna a algo que ya es? ¿que podría ser más demente que oponerse a la vida misma, que es ahora y siempre ahora? Ríndete a lo que es. Di "sí" a la vida y observa cómo la vida empieza repentinamente a funcionar a favor tuyo en lugar de ir contra ti.


El momento presente a veces es desagradable, inaceptable u horrible.
Es como es. Observa como tu mente le pone una etiqueta y como ese proceso de etiquetar, ese continuo juicio, crea dolor e infelicidad. Observando la mecánica de la mente sales fuera de tus patrones de resistencia y entonces puedes permitir que el momento presente sea. Esto te permitirá sentirte eternamente libre de las condiciones externas, probar el estado de verdadera paz interna. Observa qué ocurre, y actúa si es posible y necesario.

Acepta; y después actúa. Acepta cualquier cosa que tenga el momento presente como si la hubieras elegido. Trabaja siempre a favor del momento, no contra él. Haza del presente tu amigo y aliado, no tu enemigo. Esto transformará milagrosamente tu vida. (...)

El Belda i el conjunt badabadoc, van tocar ahir: sóc de l'oest, la vall del riu vermell, el setè cel, s'ha acabat, al vent, país petit, sóc pardal, boig per tu i aquesta que tinguem sort.

Els actes d’aquest cap de setmana, no ens els podem perdre:

Ahir va començar la festa major a la nostra Vila, i mai hagués pensant que estaria tant plena de detalls.
Retrobar-me amb els de sempre i amb d’altres a qui feia temps que no veia, despertava novament, tots els meus sentits.
Xavier, agraeixo la teva familiaritat a l’hora de dinar i el teu esperit positiu i t’he esperem vestit de casteller, ja saps que desprès hi haurà premi (la barbekiu) Joan espero que el sopar et sortís rodó.
Més tard a les 8.15 plenari extraordinari al Consell Comarcal, fet que no em va deixar escoltar en directe el pregó d’inici de la Festa major, però t’agraeixo el recordatori Carles.
A tu Montse (Creixell) gràcies per la companyia, com sempre no falles a Torredembarra i pel teu somriure a pesar de tot.
I als companys de plaça i amb qui vaig brindar en honor a les festes, ens continuarem trobant aquestos dies.
Mireu qui ens va fer ballar!!! i cantar!!!!

LA MÀXIMA DE LA TEVA VIDA:

A la vida tots tenim un màxima, cadascun la seva, a la meva és en ensopegar i aixecar-me i tornar a ensopegar i tornar a aixecar-me si puc, de vegades em costa més i d’altres no tant, el proper dia 7 de setembre faig 36 anys i canviar canviar...!!, no sé si ho fet gaire, és veritat que vas aprenent a cop d’estaca, però essencialment podria dir que sóc la mateixa de sempre, de vegades bleda, d’altres innocent, d’altres prou mal pensada (segurament quant no toca) el que sí he après és a treure ferro a determinades situacions a la vida i a evitar mals majors, ep! No sempre.
El que vull dir, és que en certes ocasions alguna persona a qui li he explicat quin era el meu mal i que podia analitzar més fredament la qüestió, m’ha fet voltar el pensament i m’ha fet passar en un instant del negativisme a la positivitat,t del com i del per què de tot plegat. És un premi! Ajuda a tirar endavant i en determinades ocasions no saps prou bé com paga’ls-hi.

A la meva germana amb molt de carinyo pel consell d’avui i per entendre’m tot aquest temps.

DIR: jo faria o faré…

Quan estem de l’altre banda somiar és molt bonic, però a vegades la realitat de la responsabilitat et marca la prioritat del dia a dia.
Jo sóc d’aquelles persones a qui no li agrada parlar sense que hi hagi la filosofia marcada –és a dir el que varem dir a la gent que faríem- de qui som, i trobar la seva viabilitat.
També m’agrada que la vida em sorprengui positivament i possiblement per això no dono mai un NO per resposta, sense intentar com a mínim esgotar totes les vies per a trobar les possibles solucions.
M’agrada trencar amb posicionaments estancs, per allò de que és de “tota la vida” i que la COSTUM ja s’ha tornat NORMA, sempre respectant les tradicions.
M’agrada dir i que em diguin la VERITAT sense disfressar.
La valentia, la lluita per la justícia, aturar-me i pensar i auto censurar-me.
Avui ja sento per la radio que no totes les propostes es faran realitat d’aquest nou equip de govern, algunes per manca de valentia, d’altres injustificadament.
Pel que fa a mi teniu els cent dies, això no vol dir: silenci absolut.

Aquest és el saluda del programa de festa major que ha estat esborrat del mapa! Gràcies.

A les acaballes del mes d'agost i començament de setembre, esdevé la festa major de Torredembarra, la nostra festa gran i que és motiu d'orgull i de trobada per els i les torrenques.

Són també dies, en que a la nostra vila rebem la visita de persones dels pobles veïns per gaudir plegats de la nostra oferta cultural i de lleure, per tant dies que tots aprofitarem per a compartir i conviure amb l'anim de sumar experiències i donar a conèixer la nostra cultura més tradicional equilibradament entre el passat i el futur, festes molt integradores a on mostrem la nostra essencia més sólida.

La comissió de festa major esdevé l'organ de participació ciutadana fonamental per a desenvolupar la tasca d'encaminar any darrera any tota l'agenda d'actes que és produiran els propers dies, ens regalen el seu temps durant mesos amb la millor de les intencions, per tant no puc obviar el meu sincer agraïment cap a tots ells.

Voldria acabar, amb un text de Mercè Rodoreda i la seva Plaça del diamant aprofitant que aquest és el centenari del seu naixement:

...i jo joveneta i sola a la plaça del Diamant, esperant que rifessin cafeteres, i la Julieta cridant perquè la veu li passés per damunt de la música,¡no seguis que est rebregaràs!I davant dels ulls les bombetes vestides de flor i les cadenetes enganxades amb pasta d'aigua i farina i tothom content, i mentre badava una veu a l'orella va dir-me, ¿ballem?

Un desig: Bona festa Major 2008.

Les vacances en família estan molt bé, però no es pot negar que arribar i entrar a Torredembarra, sempre em donar plaer.

(ma mare)

Varem planejar, estar tranquils i així ha estat- malgrat el petit incident del vehicle-, la meva mare ens ha fet els menjars casolans als que estem acostumats, i que no per això deixem de assaborir.
El meu pare, com no? va prendre productes Catalans –tomàquets del pagès, botifarra, secallona, culanes.
D’allà del forn d’en” Calillo”, el pa, del d’abans.
Hores per estar a la fresca,- es a dir quan marxava el sol- i a dormir, tapadet amb el cobra llit, caminar per les mantes d’olivers, i anar fins el “chorro”, ha estat relaxant i senties com era viure en pau.
La canalla de tot arreu, Madrid, Córdoba, Tarragona, Torredembarra, Alacant... es retrobaven després d’un any i s’ajuntaven cada nit a la plaça de davant de casa, l’aldarull pare!: bicis, jocs de pillar, amagatall, i d’algun més modern no gaire recomanable i que varem haver d’aturar, us sona “la polsera”?? Jo no en tenia ni idea. (jo)

A l’entrada del poble hi ha un cartell prou gran que diu: “PROHIBIDA LA VENTA AMBULANTE”, doncs com a cinc furgonetes diàries venent fruita, peix, formatges, roba, espardenyes...més o menys com aquí, les trucades que rebem per vendre’ns tot tipus de serveis de telefonia, assegurances,

col·leccions,etc...
El dia, és prou curt, t’aixeques tard, i la tarda nit prou llarga, a les dotze de la nit allí, encara és aviat per anar a dormir.
Les festes del poble del costat, a la plaça més gran on l’aforament màxim eren 100 persones, una tarima per un trio musical, ara això si, tothom de les contornades allí i balla que ballaràs, les llums bombetes de colors d’aquelles... i l’ambient molt sa. Ei!!! que el joc de l’escombra encara és viu! Molt divertit.

(ma neboda)


L’anècdota: aquesta vegada la protagonitza, el meu company en Lluís Suñè, he de dir que no han parat de preguntar-me per ell, (però jo t’he deixat molt bé) en fi només he explicat la realitat de com és políticament i que defensa. Ells m’explicaven les seves avantatges en matèria de subvencions, llibres escolars, menjadors, transport, carreteres. Dies plens de detalls, gràcies.

LA NOSTRA PETITA HISTORIA:

Sempre que viatjo cap a la Manxa, podria dir que alguna de nova e inesperada situació trobaré, i com no ? aquesta vegada no podia ser una excepció.


Ja veieu arribar i moldre:

El meu fill petit, en Marc que se les empesca totes ho volia solucionar, ja podreu veure com... impossible!!!:



-Fill, millor esperar la grua, i:



Nos dieron la una, las dos i las tres...

i nos encontró la luna:








I 180 euros, i roda nova.

UNES MINI VACANÇES:

A prop dels meus, necessàries per agafar distancies, i acostar d’altres, els consells d’una mare, els petons dels meus fills, les paraules del meu pare, la calor de Castilla la Manxa (40 graus!!!!) i el fresquet de la nit, em distrauran.
Tinc el cap ple de plans i de futur, prenc la llibreta per anotar els més importants, dos llibres començats de fa ja temps i que espero acabar, una bossa amb la roba necessària per estar còmode i un parell de sabates, com no? la càmera de fotos; també m’emporto els records dels recons i de les persones amb qui passo el dies, els anys, i que em faran enyorar-los tant, que sentiré que les hores són més lentes i que a on vaig no es viu tant despresa.
Que tinguem tots sort, i “al tantu “ amb les carreteres. Bones vacançes!