L’altre dia a la televisió comentaven, que els pares tornen a anar a escola a través dels deures dels seus fills, i jo ho ratifico.

Quan no repassem les taules de multiplicar, dividim, conjuguem verbs, estudiem serralades, rius, ortografia o fem manualitats.

De vegades no trobes mai el temps i per tant només queda el cap de setmana, per la súper marató plàstica.

Aquí teniu el castell fet de material reciclat del meu fill, el que no sabria dir, és de quin segle és...

Ànims!!!!!!!!!!!!!!!

Cèl·lules assassines.

El passat dijous mentre conduïa vaig escoltar en una emissora de radio, la gran noticia.
Pel que vaig arribar sentir, ja estan més a prop del desenvolupament d’una vacuna profilàctica per a vuit tipus de càncer diferents, tots ells relacionats amb la sang.

De moment només experimentada en animals, però amb resultats, jo diria que espectaculars.

És qüestió de temps, poc temps, que els investigadors trobin solucions mediques, pel jo anomenaria “la pandèmia més dura dels darrers segles” si tenim en compte que estadísticament, ens anuncien que una de cada tres persones, patirà al llarg de la seva vida una malaltia d’aquestes característiques.

De vegades ja no es tracta del tipus de vida que portem, ni de l’alimentació, ni de l’exercici, ni ja tan siquiera del tabac, també juga aquí i per desgracia la genètica, ara ja res és tant a l’atzar, possiblement haurem d’afrontar canvis naturals per poder tenir fills sans, possiblement ens els hauran de modificar genèticament, però i què? Tot ho haurem de donar per bo, si volem com diu l’anunci de la coca-cola, que la vida no ens ha sembli tant curta.

Quan em demanaven si jo era creient, de vegades he contestat que ja no. Però en el fons sempre he confiat en la Mare de Deu de Montserrat, en Santa Rosalia i en la Divina Pastora, tot i que la meva plena confiança la tenen ells, els científics i la llum que els portarà a descobrir en un futur (esperem que ben immediat) les solucions que per aquests casos, aquesta vegada crec que només poden ser mèdiques.

Així és que el millor consell que us puc donar és, que aneu quan toqui a cal metge per fer les revisions i a l’església (qui ho necessiti) per viure en Pau, una cossa no substitueix l’altre.

Salut.

Aquesta vegada, és el meu fill gran (en Guillem), qui ens desitja un feliç Sant Jordi a tots, desprès de preparar la feina per demà que li han demanat a l’escola, em deia si la podia penjar al blog. Cap problema, aquí teniu el resultat informàtic d’un amic i de ell.

ESPORADIC O ESTRATEGIA
Em plantejo si els canvis de govern que es venen succeint en Ajuntaments amb presencia de govern Socialista, són per realitats polítiques o més aviat estratègia.
Les dades són aclaparadores, al camp de Tarragona ja són massa, les vegades que ens aixequem amb la noticia de que l’Ajuntament tal o qual canvia de color polític.
Sempre es clar gràcies a aquelles persones que no senten fermament les sigles, per les quals es varen significar públicament.
Podria dir que tot allò que no han aconseguit a través de les urnes, ni posteriorment en aliances per a governar amb d’altres formacions en "primera ronda", ho estan aconseguint en el "temps de descompte".
La tàctica la tenen, ho puc ben assegurar, la he comprovat amb els meus propis ulls, esperen uns dies prudencials, observen i allà on troben la part més vulnerable, ATACAN.
Analitzen prou bé les necessitats personals i els prometen el paradís somiat, però aquest és efímer, gens vitalici, i ara sí,- els jaqueteros/as- tornen a la soledat i passen de puntetes per la política amb més penes que glòria.
Mantinguem tots plegats les regles de joc, "en la medida de lo posible", que això ja fa pudor.
Donem als grups municipals suport per esperar amb feina i tranquil·litat el seu moment i rebutgem tots aquestos pactes de proveta de laboratori, que res tenen a veure amb les realitats palpables de cada municipi.
Auto imposem-nos normes ètiques i morals i per què no? de prudència, siguem tots una alternativa real i no un bombarder indiscriminat i venjatiu.

Ella es casa, es mou entre la il·lusió i els nervis perquè tot estigui a l’hora. Sembla ser que ja no falta res i que el dia estar al caure, els convidats, el lloc, les flors, els vestits, els detalls (quina feinada, ha decidit fer un taller de flors de roba, i com no podia ser d’una altre manera ho ha volgut personalitzar, per tant s’ha agafat una brigadilla d’amigues i família i ens ha tingut uns quants diumenges, treballa que treballaràs).

Germana que tinguis un molt bon dia el 2 de maig, però el més important és que tinguis una bona vida sempre.
Felicitats !

BERENAR ENTRE COMPANYS!!!

GRÀCIES VICTORIANO PER LES FOTOS.

BRUTAL LA LLETRA:
Si te arrancan al niño, que llevamos por dentro,
Si te quitan la teta y te cambian de cuento
No te tragues la pena, porque no estamos muertos
Llegaremos a tiempo, llegaremos a tiempo.
Si te anclaran las alas, en el muelle del viento
Yo te espero un segundo en la orilla del tiempo
Llegarás cuando vayas más allá del intento
Llegaremos a tiempo, llegaremos a tiempo
Si te abrazan las paredes desabrocha el corazón
No permitas que te anuden la respiración
No te quedes aguardando a que pinte la ocasión
Que la vida son dos trazos y un borrón.
Tengo miedo que se rompa la esperanza
Que la libertad se quede sin alas
Tengo miedo que haya un día sin mañana
Tengo miedo de que el miedo, te eche un pulso y pueda más
No te rindas no te sientes a esperar.
Si robaran el mapa del país de los sueños
Siempre queda el camino que te late por dentro
Si te caes te levantas, si te arrimas te espero
Llegaremos a tiempo, llegaremos a tiempo.
Mejor lento que parado, desabrocha el corazón
No permitas que te anuden la imaginación
No te quedes aguardando a que pinte la ocasión
Que la vida son dos trazos y un borrón.
Tengo miedo que se rompa la esperanza
Que la libertad se quede sin alas
Tengo miedo que haya un día sin mañana
Tengo miedo de que el miedo te eche un pulso y pueda más
No te rindas no te sientes a esperar.
Sólo pueden contigo, si te acabas rindiendo
Si disparan por fuera y te matan por dentro
Llegarás cuando vayas, más allá del intento
Llegaremos a tiempo, llegaremos a tiempo.

Des de dintre, des de fora.

Vist des de dintre, tenen les raons, pels que tenim la responsabilitat de fer el seguiment dels que estan dintre, pensem que no, que s’ equivoquen.

Em refereixo a la política a Torredembarra. El debat és constant, l’anterior equip de govern o aquest?

Els regidors, persones tots del seu pare i la seva mare, tots ben diferents.

Avui en tertúlia mentre analitzàvem les diferències en les maneres de governar, érem sincers i parlàvem tant de les coses positives com de les negatives de tots i dibuixàvem mentalment quina, fora la fórmula màgica.

Màgica? Possiblement no existeix, però sense adonar-nos i passant de la crítica que només destrueix, de si aquestos o aquells, fèiem gimnàstica mental en positiu tots, donant idees de com pensem, que podria funcionar un govern estable.

Parlàvem també de les frustracions de NO saber treballar com un sol grup compacte, unit i solidari amb la resta, -allò de jo arribaré a on no arribis tu- amb un sol projecte i de tots alhora.

Conclusions:
De diversos tipus, hi ha qui opina que el líder d’un govern (peça fonamental) ha d’esser la persona més justa, amb gran capacitat d’esperonar, gens personalista.
Que els regidors integrants (també fonamentals), han de esser disciplinats, bons companys i com el líder, solidaris.
Que cadascun dels grups polítics han de esser els qui “castiguin” a els que vulnerin el bé comú i que mai això faci trontollar, un projecte molt més ampli i ambiciós.
Parlàvem de projectes amplis i gens provisionals, sempre amb feina a dintre del calaix per quan arribi aquella subvenció, o el moment oportú, o la imperiosa necessitat, molt en contra de la improvisació que dona peu a masses errors.

Penso que no és gens fàcil, acontentar a tothom, com tampoc estar sempre a l’alçada, que és molt difícil que molts puguem pensar igual, difícil sempre consensuar i sempre obtenir la màxima participació- el màxim de les opinions-, estar a tota hora a tot arreu, recollir sempre les màximes sensibilitats, i fer-ho de forma prou àgil, però important partir d’aquesta premissa i executius amb els acords.

El fet és, que els que formem part d’aquesta forma de sentir la política, una mica si que ens hem tornat avorrits, se’ns fa difícil desconnectar, fins i tot quan el que toca és esmorzar, som també una mica mono temàtics, i tot hi ha vegades patir més del conte i pedrer la moral, sempre remuntem el vol, i comencem, tornem-hi.
Jo de vegades em pregunto a on s’acaba la passió i comença el “masoquisme”.

Pels desencisats de la política o els polítics, dir que com en tot a la vida, no és sa generalitzar i un consell amb efectes secundaris com els medicaments, seguiu-la de prop, enganxa!

Cap de setmana:

El divendres a 2/4 de nou, primer acte indicatiu de que, la setmana Santa ja és aquí, presentació de l’opuscle, amb tots els presents, regidor/res, Alcalde, ex Alcalde, persones que componen els actes, La Creu Armats de Torredembarra, Padrina Sra. Núria Gomez, Mossèn Joan Cañas, el President de la Diputació de Tarragona Sr .Poblet, i veïns de la vila, en definitiva una gran família, el que vaig trobar a faltar són les cançons del grup dels Caramellaires de la Torre.
Encara me’n recordo com em van posar la pell, l’any passat quan varen cantar a la Mare de Deu de Montserrat.
Tret de sortida pels creients, preparats els ciris, les vestes, i tot allò que fa de la setmana Santa, quelcom reflexiu i de record.
Desprès de la presentació una estona amb companys, soparet ràpid i ple d’informacions darreres, algunes de ben desagradables, que una vegada contrastades i confirmades, analitzaré, però en definitiva, res que ja no coneguéssim.
Pel que sembla, la vida política a Torredembarra, no te pensat donar-se una treva, mentre alguns van fent pel seu conte, els que de veritat podrien treballar per donar una imatge seriosa de govern, no fan ús de les seves responsabilitats i volten el cap, cap a un altre cantó fent veure que no passa res.
Això si, conviden als seus, a acompanyar-los a tot arreu.
Digueu-me! Que tinc mal caràcter o el que vulgueu, però mentre es feia la presentació de l’opuscle, el marit d’una regidora, pujava i baixava les escales de la planta baixa a la primera planta- on hi ha despatxos-, com si estigues a casa seva, manca de respecte per l’acte, manca de... per la casa de la Vila i els seus afers.
(Ara segur que s’emprenya perquè dic la veritat i em deixa un missatge dels seus)


-Dissabte 11 del matí, pre benjamí masculí A.Roig -Molí de vent, al pavelló Sant Jordi de Torredembarra, nens petits de 7 anys, lluitant per arribar a qualsevol de les bandes del parquet on hi ha la cistella. Desperten en nosaltres els pares, un gran somriure!
Voten i voten la pilota amb dificultats per passar-la a algun company i més per que passi per la xarxa. Contínuament miren les grades per comprovar que els observem amb orgull, i ells vermells com a tomàquets per l’esforç que suposa el seu esport, semblen professionals i porten les bambes dels peus –que diu mon fill- i les del parquet, les que no poden trepitjar el terra del carrer, doncs ningú vol ratllar-lo, els hi sembla magnífic i com deia, molt professional. Ells eren els absoluts protagonistes, felicitats per ells, però també pels coordinadors i entrenadors, que sovint s’emocionen, com els propis nens i com nosaltres.

-Diumenge, a mig matí F1 a Malàisia, per inclemències meteorològiques suspesa la carrera, tot s’ha de dir, en Fernando Alonso anava 11, per tant...


-A les 5 de la tarda Espanyol i el Súper Deport d’altres temporades, la 1a part clarament superioritat per l’Espanyol i marcador al seu favor. Fi del partit 3-1
Ja tocava que el nostre equip guanyes, des de Novembre de 2.008 que no teníem ni una sola injecció d’adrenalina extra –buenu sí, quan li varem guanyar al Barça- en serio, ho necessitava l’equip, l’afició i tothom que s’estima aquest Club.

Apa! Bones festes, que les gaudiu !

A tu Guillem, fins que tornis per la blogosfera, salutacions.

Partint de la base, que escric des d’un punt de vista personal, avui no puc menys que qüestionar-me una sèrie de dubtes pel que fa al passat, present i futur de la política a Euskadi.

Em permeto aquesta llicencia ja que en moltes ocasions, s’han analitzat les similituds d’ambdues Comunitats, la Catalana i la Basca.
El que avui semblaria una utopia a Catalunya (un govern amb el Partit Popular) ja podem afirmar, que si serà possible a Eukadi.

Ho respecto. Però serà quasi un exercici de malabars, aquesta entesa. El PP i el Partit dels Socialistes, no comparteixen les mateixes opinions polítiques, ells diuen NO a la proposta de la nova llei sobre l’avortament del govern, NO al finançament de les comunitats autònomes, NO a les polítiques per afrontar l’actual crisi,- és més fan responsables absoluts als Socialistes i creen una elevadíssima alarma social-, No als pressupostos, No a la proposta de diàleg amb ETA i les posteriors gestions per cercar la Pau, No al nostre Estatut d’Autonomia, NO a una Espanya plural, en definitiva una llarga llista de NOS, que com a poc, fan àrdua la feina de governar un país.

Em qüestiono si el PP farà un viratge en política Nacional i si tot allò que era un NO per al President Zapatero, ara començarà a agafar un color diferent i passarà, a ser un Si incondicional.
L’experiència em demostra a crits, que per fer mals acords, més val no fer-ne cap i creieu que aquí al Tarragonès disposem d’uns quants, molts exemples.
Es dur veure com d’altres formacions polítiques gestionen de diferent manera els afers dels municipis, en contra de l’opinió de les majories, però més dur és veure com la teva formació política no té les “mans lliures” per implantar tot allò que varem prometre en el programa de govern, ja que determinades coalicions, ho faran del tot impossible.
La transparència i el compromís ferm dels polítics ha de veure’s reflectit, com la paraula donada.

Aquesta tarda un passeig tranquil per la desembocadura del Gaià, al ritme del meu fill petit, que ara per ara també és el meu.

Bones a tothom!, desprès d’uns dies d’atur físic que no mental, es confirma el que sempre penso, que ha pesar de tot, la vida continua (per sort).
No puc dir que estic al 100%, tot i que em trobo molt bé.
He passat, per penúltim cop per quiròfan, més de forma preventiva i perquè sóc molt obedient als consells mèdics, que per presencia de malaltia, per tant a tots gràcies per la vostra preocupació.

D’altre banda,

avui, experimento novament quanta passió li poso a la política, i és que de fet mai he sabut separar aquests dos sentiments.
Possiblement em resta en professionalitat? Possiblement.
Però noi! Malauradament o no, a mi m’agrada sentir el que faig, vol dir això que sempre dic el que penso?, doncs no sempre, tot i parlar sovint, hi ha coses que vaig aprenent a reservar-me.
A on mai no callaria? Davant la manca de seny i davant el que considero injust.
Per tant avui, valoro personalment negatiu el plenari extraordinari urgent, per diferents motius, però el més important: és en com s’han interpretat els informes dels tècnics, no puc coincidir en cap dels casos.
Si un tècnic donés consells, comprenc que cadascun agafaria la drecera que més li convingués, però no és el cas, no són consells són dictàmens, és a dir no es poden passar per alt.
No comprenc, que ens fa assolir compromisos que ens poden reportar riscos innecessaris.
Repeteixo, que desitjo el millor per els i les Torrenques i no vull tenir la raó, si això li ha de costar ni un cèntim de més a les seves butxaques.
Sort! que tots la necessitem una mica per a tot plegat.

Maria del Mar Córdoba Jordán

Avui i després de deixar passar unes hores per veure si racionalitzava els sentiments, sento coses similars a les d’ahir.
La ràbia em traspua per la pell i les preguntes són constants; que passa pel cap d’una persona per prendre aquesta decisió? Per pensar que si no es meva no serà de ningú, com un individu pot comportar-se sense atendre a valors? Com i quan va decidir que el seu fill ja no tindrà mai més a la seva mare i tampoc “pare”.
Ella ja no hi és, perquè ell ho ha decidit així, quina empremta perpetua marcarà el destí d’aquest infant?
Li dono voltes i no atenc a comprendre res, conec a tota la família des de fa molt temps, he vist moments de dolor arrel de la pèrdua del pare, per una malaltia aterradora, les he vist aixecar-se de nou, formar les seves famílies, he vist néixer algun dels seus fills, i la cara de la mare, quan això li donava una excusa per continuar lluitant. I ara tornen m’hi, la desesperació.
Elles són valentes i continuaran batallant per proporcionar als seus fills una vida plena de sensacions positives i de ben segur esborraran el record d’aquesta barbàrie, per la seva pròpia salut mental i la dels seus.

És difícil, però ànims!

CONCENTRACIÓ

CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

I EN RECORD DE LA NOSTRA VEÏNA

Mª DEL MAR CÓRDOBA JORDÁN




17’45h, Plaça del PouALTAFULLA

No podem faltar, aquesta vegada.

Minut 45 de la segona part i l’Espanyol empata amb el Mallorca a 3, no era això el que necessitava el nostre equip, però desprès de veure el partit, hem de reconèixer que avui l’Espanyol de Barcelona, ha fet un esforç tenint en compte la nostra situació, reconec que com sovint, la nostra lluita no sempre dona el fruit que desitgem, que el coratge no sempre funciona, que és difícil que els socis i simpatitzants no es desinflin, possiblement és més fàcil ser del Barça.

Sovint la nostra lluita no és la copa aquella o aquella lliga, sinó la lluita per la permanència, ho tenim clar i és des de aquesta premissa de sortida, que els periquitos afrontem les temporades.

Per aquells que acostumen a optar pels primers llocs a totes les lligues i pel plaer i el patiment de guanyar-les, dir que la nostra lluita és igual de soferta, tot i que les aspiracions són ben diferents.

Felicitar al Barça pel seu brutal joc en el partit de Champions contra el Lyon..Quin partit!

__Un nou dia, mai un dia més__

Alertar, que pel que veig aquesta setmana, la melangia és un tret elevat a la màxima potència en mi (per tant podeu decidir si continuar llegint o no).

Fa ja unes setmanes, els pares em van fer arribar un llibre, més concretament- Documentos, notas y apuntes sobre la parroquia de Brazatortas- és un llibre d’una edició subvencionada per la Diputación de Ciudad Real.

El fet, és que jo ja fa uns quants anys que no tinc avis, ni paterns ni materns i tot i conèixer a tres dels quatre que ens toquen a tots, d’alguns conservo a la memòria detalls i les seves olors, inclús el tacte de la seva pell al acaronar-me.

És el cas del meu avi Pedro Sánchez Aragón, ell es va cassar en acabar el desterrament amb la meva avia Júlia. L’avi tenia 18 anys més que l’avia –us imagineu? quan ell ja festejava, ella estava naixent- recordo perfectament el dia en que va morir, la meva germana petita feia 5 anys i ara en te 31, així doncs, ja fa 26 anys, jo en tenia 10.

Van anar a viure a Barcelona quan els tres fills que tenien, ja varen acabar d’estudiar i podien treballar, i després van establir la seva residència per molts anys, a Badalona.

Allà, al poble de naixement de l’avi, havien tingut una empresa de material de construcció i l’avia sempre m’explicava que l’avi la va arruïnar a base “de fiar”, no el pagaven i ell ja no va poder pagar.

Era de tot cor, havia amagat per molt de temps un mestre Republicà del país Basc a casa seva, fins que va poder ajudar-lo a escapar, aquest sempre per Nadal li enviava loteria amb una carta i sempre sense remitent, ni a dintre el seu nom.

L’avia sempre m’ha dit, que si no vigilava prou, molts dies no haurien menjat res, perquè per ell, primer eren els que venien “de los montes”.

Les seves filles, es a dir la mare i la tieta sempre han ratificat totes aquestes històries i moltes més que s’empenyen en mantenir a la memòria i que solen explicar a la sobre taula, la vida al poble i la divisió política, saben els noms i cognoms de tots els que estaven en els dos bàndols.

Ells tres- els tres fills- han mantingut les seves creences polítiques heretades i també ens les han transmès a tots, és per això que per a mi la política, te quelcom més.

Ara d’aquest petit tresor en forma de llibre, posseeixo per escrit i de forma fefaent el pas per la política de l’avi Pedro de renom “Pedro el de la cal”.

A banda de les històries de llavors, el que no puc oblidar mai, és el seu barret, el bastó -tot i que no li feia falta- i la “pelliza”, trets tots de la seva elegància personal, i també la seva cartera sempre nova, de on tots els dissabtes treia un bitllet de cent pessetes, que ell havia planxa, per donar-me’l, i que sembles nou.

T’enyoro sempre avi.

1er dia de la setmana, noves realitats.

I comencem a primera hora amb una caminada llarga i ràpida per Clarà i Baix a Mar, observo sense aturar-me, que ben aviat ja podrem descalçar els peus, treure’ns els mitjons i alliberar els peus del hivern, la sensació del aigua xocant contra la pell, ja me la imagino!
Mentre camino intento planejar mentalment l’agenda per avui i la resta de setmana, miro de no ofegar-me i calculo les hores, els dies, i distribueixo les tasques per prioritats.
Escolto les qüestions que preocupen a la meva companya de travessia (la mare) i de vegades tinc respostes i d’altres només reflexiono el que em diu, però també intento endevinar aquelles que li preocupen i no em diu i mostro símptomes de serenitat amb la voluntat de que trobi en mi, tranquil·litat.
Els propers dies, la vida em te preparada una nova prova que afronto, més perquè no tinc gaires opcions, què per voluntat pròpia i ja torno a posar-me la màscara –de no passa res- però noi! que difícil.
Omplo com sempre les hores de nous reptes, senzills, complicats, quotidians, laborals, familiars, i rebutjo les estones de solitud.
Són ratxes, i ni han de tota mena i de diferents temporalitats, el tant desitjat autocontrol s’amaga i quan més el necessites, no encertes a troba’l.
Així doncs, cercaré altres recursos com la confiança, la esperança i les paraules d’aquells que et planyen des del discurs positiu i encoratjador.
L’angoixa dels reptes, no ha de poder més que la nostra pròpia voluntat, tot i que no sempre vulguem lluitar a totes “les guerres”.

Ànims per a tots, per a mi també.-

…senzillament dones, per dues hores.
Ahir a les 19 hores, per una estona vaig poder seure en un lloc habitual per a mi, la sala de Plenaris de l’Ajuntament de Torredembarra, aquesta vegada sense la pressió que representa la tasca política.

Érem només un grapat de persones amb la intenció de donar la nostra opinió, sense ànims de fer pagar a ningú “cap plat trencat”.

Ahir no volíem “fer la guerra” ni tampoc “la revolució”, només volíem compartir sensacions, pensaments i experiències, en veu alta.

Elles, dones i polítiques de diferents formacions amb filosofies a priori també diferents, transmetien coses ben iguals que jo vaig compartir, el nostre paper a la vida en general.

Inicialment l’Anna Meregalli (a qui jo felicito especialment) explicava, donava dades reals del paper de les dones en el mon laboral i dels plans d’igualtat, inicialment semblava un bon “disparadero” per radicalitzar el nostre discurs, en favor de la igualtat de gènere.

Però no va estar així, per respecte i per convicció pròpia, varem analitzar les nostres situacions amb un somriure i -jo crec- que des de la tranquil•litat. No varem voler perdre l’oportunitat de continuar sent honestes i clares.

No varem fer del nostre discurs una bandera fosca que a la sortida ens fes mirar-nos només de costat amb l’altre sexe, si no que volíem poder com sempre, mirar de front.

Per un moment parlàvem des de la llibertat, en forma de reflexió i en veu alta, e internament pensàvem com, NO S’HAN DE FER LES COSSES.

Sempre he pensat que el discurs radicalitzat allunya postures i no és gaire efectiu, per tant, les reflexions en forma d’anècdotes i petites bromes, pot ajudar a fer arribar missatges.

Van estar unes hores amb reflexions plenes de somnis i de respecte, que en el fons buscava la reflexió de tots plegats, per a que tots plegats comencéssim a mirar i opinar diferent.
Gràcies a les companyes i companys laborals, a les persones interessades en escoltar-nos i als companys periodistes.

EL PSC DE TORREDEMBARRA DEMANA LA CREACIÓ D’UNA COMISSIÓ PERMANENT DE COMPTES A L’AJUNTAMENT


Susanna Navarro: “Un cop més l’equip de Govern ha tornat a demostrar que és el que entén per “transparència informativa” votant en contra d’una proposta que l’únic que volia era crear un espai d’informació i de debat pel que fa als projectes estratègics de ciutat”

La primera secretària de l’agrupació socialista de Torredembarra, Susanna Navarro, ha lamentat avui que l’equip de Govern de l’Ajuntament hagi rebutjat la proposta del grup socialista i la resta dels grups a l’oposició de crear una comissió permanent de comptes.

“L’objectiu d’aquesta iniciativa, que continuarem defensant, era efectuar un informe sobre l’estat dels comptes municipals i definir un espai on totes les forces polítiques poguéssim debatre aquells temes d’interès estratègic per la ciutat. Lamentablement, ens hem trobat per resposta el “NO” categòric que l’equip de Govern sempre destina a totes aquelles propostes que no surten de les seves files”, ha explicat Susanna Navarro.

Per la primera secretària del PSC de Torredembarra, “l’equip de Govern, que va prometre transparència i treball en equip quan va fer-se amb el control de l’Ajuntament, demostra les seves vertaderes intencions rebutjant una proposta en positiu que només buscava trobar espais de consens.”



“I no només això, l’equip de Govern ara ens demana que no sol·licitem tanta informació (!) i ens condiciona el temps de les intervencions en els plens municipals, un fet insòlit en la vida municipal de Torredembarra.”



Davant d’aquesta actitud, el PSC de Torredembarra demana a l’equip de Govern que rectifiqui d’aquesta actitud permanent de bloqueig i que obri la porta a la participació, el diàleg i la voluntat d’entesa que haurien de caracteritzar la vida municipal.



Així mateix, el PSC reitera que continuarà treballant en clau positiva per tal que s’escolti la veu de tots els ciutadans de Torredembarra i es faci prevaler la seva voluntat, expressada democràticament a les urnes en les passades eleccions municipals.