El Partit dels Socialistes de Catalunya i la nostra història
El PSC es constitueix en 1.978 i en 1980 es presenta al Parlament de Catalunya encapçalat per en Reventós sense obtenir la Presidència, treballa durant 25 anys fins que aconsegueixen al 2003 el seu primer president a Catalunya en la figura d’en Maragall i es signa el pacte del Tinell per a un govern Catalanista i d’esquerres, que és el que som.
Els socialistes catalans, hem estat decisius en les victòries de Felipe Gonzalez i més tard d’en Zapatero.
Tenim valors i que son fonamentals com la llibertat, la igualtat de possibilitats, la democràcia, lluitem pels drets de la nostra terra i el reconeixement de la nostra llengua i la nostra identitat,i ens agrada ser catalans. Som socials, i no només parlem i parlem;
Promovem actuacions per internacionalitzar els nostres productes, treballem amb els sindicats en la recerca per millorar les problemàtiques que els afecten i posem mitjans.
Estem a prop de l’antònom (600.000 a Catalunya) cercant solucions per el seu dret a l’atur entre d’altres, i amb els emprenedors amb polítiques de suport, d’igualtat d’oportunitats per a homes i dones.
Més escoles, més i millors hospitals, millora de la cooperació i la solidaritat, economia, educació, formació, el benestar de la gent gran, la joventut, la justícia, la recerca, és el nostre projecte, projecte que hem millorat i millorarem més i més a Catalunya.
VENIM DE 23 ANYS DE GOVERNS CONSERVADORS I NO ENS ASSEMBLEM A NINGÚ, NOSALTRES SÓM EL PSC
3 comentaris:
Una lectura dels resultats d’aquests i les anteriors eleccions ens aporta la següent informació.
El PSOE té ara 169 diputats, sense Catalunya 144. El PP té ara 154 diputats, sense Catalunya 148. Així doncs, guanya el PSOE per 15 diputats, sense Catalunya guanyaria el PP per 2.
Al 2004 el PSOE tenia 164 diputats, sense Catalunya 146.
El PP tenia 148 diputats, sense Catalunya 142. Aleshores el PSOE guanyava per 16 diputats i sense Catalunya també guanyava però únicament per 1 diputat.
Al 2004 el PSOE guanyava sempre, ara, al 2008, perd sense Catalunya. Una conclusió és que la política anti-catalana a afavorit al PP a tot l’Estat menys a Catalunya.
I que la política que el PSC diu que ens ha anat tan bé, li ha donat al PSOE 1 diputat més a la resta de l’Estat i perdre la majoria.
Al PP la confrontació li ha aportat 4 a la resta de l’Estat i la majoria.
La pregunta seria si li ha estat rendible al PSOE aquesta política, si pot seguir fent una política que sembli a l’Estat que afavoreix Catalunya? Podrà acceptar el conjunt del PSOE les demandes del PSC?
Li convé al PP defensar els interessos d’altres comunitats contra Catalunya?
Evidentment, des d’un punt de vista electoral, el PSOE no pot cedir res al PSC i al PP li convé oposar-se a cap concessió a Catalunya.
Per altra banda, amb uns recursos compromesos per les promeses electorals de Rodríguez Zapatero, el president del govern espanyol no podrà cedir més recursos a Catalunya sense enfrontar-se a la resta de les comunitats, especialment amb la socialista Andalusia.
Al meu parer el PSC ha tocat sostre electoral, difícilment podrà créixer i ajudar al conjunt del PSOE, no té lloc on treure més vots, el PP podria tenir-los.
En aquesta situació auguro una decidida política del govern espanyol per frenar les aspiracions de Catalunya.
L’única opció per parar això, no dic ja per assolir la independència, sinó per subsistir econòmicament, és la unió nacionalista catalana, d’una vegada.
Salut .
Amic ano nim,els resultats de les darreres eleccions estatals dibueixen un panorama més interessant que el d'una simple victòria del PSOE. És prou sabut que sense Catalunya el PP hauria guanyat, però és que sense Catalunya i Euskadi el partit conservador hauria obtingut majoria absoluta. A més guanya de forma espectacular a Madrid i al País Valencià, on millora substancialment els seus resultats. No ens trobem davant d'un PSOE triumfador en el conjunt de l'estat, sinó d'un PSOE que ha aconseguit mobilitzar com mai el vot anti-PP allà on aquest partit desperta més recels, però que ha perdut posicions en els feus del seu rival. Per això no és estrany que en Rajoy hagi decidit continuar, al capdavall en els territoris més dinàmics pro-PP ha sortit reforçat, però té un clar problema a Catalunya i al País Basc, on anys enrera el seu partit havia aconseguit més suport, fins al punt que en època de Mayor Oreja havia liderat el front espanyolista a Euskadi. Per guanyar la dreta espanyola necessita donar senyals tranquilitzadors a les nacions perifèriques, o bé mantenir el seu discurs anti-català i anti-basc i centrar-se en destruir l'hegemonia socialista a l'Espanya meridional enganxada a la mamella financera estatal. Aparentment seria més fàcil donar senyals de concòrdia envers bascos i catalans, però s'arrisca a erosionar el suport dels sectors més espanyolistes. Els estrategues populars hauran d'analitzar les dades electorals per determinar quina part del seu vot actua primordialment en clau catalanofòbica, però no pot passar per alt que la seva única majoria absoluta la van aconseguir en el moment de màxima entesa amb el nacionalisme català, entesa que posteriorment han destruït completament. En aquesta darrera campanya l'anticatalanisme ha estat una de les banderes més evidents del PP:han negat tota possibilitat de retirar el recurs contra l'estatut, han anunciat una llei per imposar el bilingüisme a l'ensenyament i han fet de la denúncia de la política de foment de l'ús de la llengua catalana un dels seus principals arguments. Per acabar-ho d'arrodonir el candidat Manuel Pizarro, una autèntica icona anticatalana, s'ha passejat per Catalunya talment un "conquistador", ha cnatat les excel·lències de la desastrosa actuació d'ENDESA al nostre país, ens ha dit "gorreros" i ha anunciat la seva visió de Catalunya com a centre de vacances de sol i platja perquè els habitants de l'Espanya seca vinguin a remullar-s'hi el cul.
En altres paraules, somnia una Catalunya valencialitzada.
Per altra banda és meritori que un partit com el PP, de dretes i dialèctica dura, gaudeixi d'una hegemonia tan forta en societats modernes i urbanes com la de Madrid i la del País Valencià, territoris que abans han estat pro-socialistes, on avui els populars ocupen totes les instàncies de poder gràcies amb majories folgades.
Que si, que si...QUE EL MOVIMIENTO, SE DEMUESTRA ANDANDO.
Haber si de una vez vez, por todas hacemos politicas de izquierda de verdad...
TODOS LOS QUE SE NOS LLENA LA BOCA, DICIENDO QUE SOMOS DE IZQUIERDAS( DA IGUAL, LAS SIGLAS).
Una pregunta:
¿ PORQUE ES MAS CARO EL PAN EN TORREDEMBARRA, QUE EN BARCELONA?....
Publica un comentari a l'entrada