AVUI: DIA DE LA MARE
Quan prenem la decisió de ser mares, possiblement no tenim ni remota idea del que desprès viurem, el cap t’anima a prendre aquesta decisió “sense més” pensar que donaràs una vida que formarà part de tu, t’anima a decidir-te del tot.
Més tard la realitat la vius en primera persona i els dubtes i el patiment, es podria dir que no et deixen viure el fet amb plena satisfacció, ells tant indefensos i tu tant inexperta...
Creixen, i a poc a poquet comencen a esser autònoms i aquí podríem dir que bé la segona part d’aquesta fantàstica experiència, et preocupa que es desenvolupin amb normalitat, que captin els teus valors i que han de esser els seus adaptats a ells mateixos, la seva salut, el cole i les notes, els amics, l’entorn, i un llarg etc de coses que penses imprescindibles, en definitiva continues patint i continues sent inexpert però d’una altre manera, sobre tot perquè ells ja verbalitzen i comencen a donar-te pistes de per on pot anar l’historia.
Jo tinc dos nens, i confesso que criar a dos masclets no te res que veure a conviure amb noies, si tenim en compte que a casa guanyava el sexe femení per majoria casi absoluta, la mare, l’avia, les dues germanes i jo, el meu pare feia una minoria minorissima tot i el respecte que ens produïa, ells son diferents, parlen diferent, juguen a coses diferents, jo sempre dic que les nenes són molt princesetes i els nois més feréstecs.
El cas és que avui a primera hora del matí jo ja he escombrat i fregat casa meva, he fet l’esmorzar, he posat una rentadora i he rentat la KUKA (la gosseta dels meus fills) i lo màxim que he aconseguit, és que el Guillem llances les escombraries.
M’han felicitat tot i que els he hagut de dir jo....tenen 9 i 6 anys i unes ganes de jugar i riure... son el meu món sencer i el regal que porto sempre gravat a la memòria.
Feliciteu les vostres mares, jo ja ho fet amb la meva.