En l’ús abusiu de la placa
Avui he anat a buscar els meus dos fills i la meva neboda a la sortida d’escola, en Guillem portava la llista de material que havíem de comprar per demà, fins aquí tot correcte, però quan tornava per deixar-lo a música he recordat que l’hi feia falta la llibreta de pentagrames, així és que ens dirigíem cap a la papereria que fa cantonada amb el carrer filadors, tot just quan anava ha passar el pas de vianants per aparcar el cotxe, dos matrimonis amb els seus gossos m’han passat per darrera del cotxe mentre jo posava primera per passar, obviant que tenien un pas de vianants una mica més amunt.
El fet és que un dels gossos se m’ha tirat damunt del cotxe i un dels Senyors (per anomenar-lo d’alguna forma) s’ha posat a increpar-nos molt durament i a picar-nos el cotxe.
Han vist el cotxe de la nostra policia local i ens ha obligat a aturar-nos a tots xisclant-nos i fent gestos amb el braç de manera molt impositiva, és a dir ens ho ha ordenat . Hem aparcat i el “susodicho” s’ha tret una placa de la butxaca de la seva “vermuda” i ens ha indicat que era militar.
Jo li he dit que ell en aquells moments estava de passeig i que anava vestit amb pantalons i sabates de platja i que, que jo veiés no estava exercint i a mès exercint de què un militar? que em deixés en pau i que continués. La seva resposta ha estat, que ell exercia les 24 hores del dia, ehhh!!!!????
Doncs no, ell no ens ha deixat tranquils, i l’hi ha demanat a la policia que em volia denunciar, per a mi fent un abús clar del seu càrrec i m’ha posat un denuncia personal pels cinturons.
És una verdadera llàstima que personatges com aquests vulguin anar endarrere i tornar-nos a acollonir, com quan no quedava més remei que callar si volies respirar.
Estic sincerament indignada i convençuda que aquests” personajillos” l’únic que tenen és” locura” permanent.
Com li he dit amb ell sense cridar i sense faltar, en aquesta vida trobaran tot el que faran, en aquest cas maldat.
Els meus nens tot i sent petits no s’ho podrien creure i menys la gent que passava pel carrer, i ara una hora després continuo escoltant: mama que li passava aquell “Señor” que et cridava tant.
Seria qüestió de que s’ho fessin mirar, estem en temps de pau, gràcies a deu, però pel que es veu hi han qui enyoren d’altres temps, la foscor, la por, la mala llet...
I que per aquestes malalties hi han professionals del tot preparats, altre cosa és que hi hagi gent que no tinguin cap tipus de remei.
Ja ni ha prou!!!