dimecres, de desembre 24, 2008


...vitae
Ara i desprès de saber que no ens ha tocat la loteria i que som igual de pobres o de rics, em resisteixo a pensar, que no queden il·lusions.

Jo en tinc,
evidentment que comprenc aquells que aquets dies, senten més que mai la buidor que deixen els que no estan a prop, però el record de com eren o són i tot allò que ens han ensenyat ,ens impregna la pell com si d’un perfum es tractés, aturat, pensa i el sentiràs.
De vegades per una frase, d’altres per un consell, d’altres per aquell cop de ma i d’altres per aquell xiuxiueig a cau d’orella tranquil·litzador. Recordant i recordant... podem resistir-nos a enyorar-los tant i fer-los més presents.
Després de 36 anys sense la madures total assolida, puc dir que he passat moments ben diferents, he estat mare dos cops, he treballat per altres i també he tingut negoci propi, he gaudit i he patit, he tingut il·lusions que desprès han fugit, però tinc d’altres noves i sempre m’he resistit de manera aferrissada, sentimental i somiadora, a la depressió.
Pel que fa a la meva vida en el plànol més idealista, no trauria com a conclusió que he estat covard, lluito dia a dia per no perdre-l’hi el Nord a la Justícia i per les Llibertats, no sé si aconsegueixo màxims, però el que no vull pas, és deixar-me portar per les postures còmodes ni per la inèrcia.

En el plànol familiar,- segurament com alguns de nosaltres -intento compensar tot allò que els més propers esperen de mi, de vegades accedint a les seves voluntats, tot i que no sempre siguin les meves, estic ben influencia per les tradicions dels meus pares i no m’agrada dóna’ls-hi cap disgust. Ells ho són tot per mi.

Als amics i companys, que podria dir jo d’ells...?, senzillament que com la política i els ideals, són els que m’omplen l’altre part de vida de sentiments. En segons quins moments no sé si hauré estat a l’alçada, però haurà estat per manca de capacitat, mai per oblit o decidia.
Per acabar, si mentre caminava per la vida he fet mal intencionadament o no a algú, que senti que no s’ho mereixia, demano PERDÓ.
Susanna Navarro.

1 comentari:

Anònim ha dit...

disculpes acceptades