Partint de la base, que escric des d’un punt de vista personal, avui no puc menys que qüestionar-me una sèrie de dubtes pel que fa al passat, present i futur de la política a Euskadi.

Em permeto aquesta llicencia ja que en moltes ocasions, s’han analitzat les similituds d’ambdues Comunitats, la Catalana i la Basca.
El que avui semblaria una utopia a Catalunya (un govern amb el Partit Popular) ja podem afirmar, que si serà possible a Eukadi.

Ho respecto. Però serà quasi un exercici de malabars, aquesta entesa. El PP i el Partit dels Socialistes, no comparteixen les mateixes opinions polítiques, ells diuen NO a la proposta de la nova llei sobre l’avortament del govern, NO al finançament de les comunitats autònomes, NO a les polítiques per afrontar l’actual crisi,- és més fan responsables absoluts als Socialistes i creen una elevadíssima alarma social-, No als pressupostos, No a la proposta de diàleg amb ETA i les posteriors gestions per cercar la Pau, No al nostre Estatut d’Autonomia, NO a una Espanya plural, en definitiva una llarga llista de NOS, que com a poc, fan àrdua la feina de governar un país.

Em qüestiono si el PP farà un viratge en política Nacional i si tot allò que era un NO per al President Zapatero, ara començarà a agafar un color diferent i passarà, a ser un Si incondicional.
L’experiència em demostra a crits, que per fer mals acords, més val no fer-ne cap i creieu que aquí al Tarragonès disposem d’uns quants, molts exemples.
Es dur veure com d’altres formacions polítiques gestionen de diferent manera els afers dels municipis, en contra de l’opinió de les majories, però més dur és veure com la teva formació política no té les “mans lliures” per implantar tot allò que varem prometre en el programa de govern, ja que determinades coalicions, ho faran del tot impossible.
La transparència i el compromís ferm dels polítics ha de veure’s reflectit, com la paraula donada.

Aquesta tarda un passeig tranquil per la desembocadura del Gaià, al ritme del meu fill petit, que ara per ara també és el meu.

Bones a tothom!, desprès d’uns dies d’atur físic que no mental, es confirma el que sempre penso, que ha pesar de tot, la vida continua (per sort).
No puc dir que estic al 100%, tot i que em trobo molt bé.
He passat, per penúltim cop per quiròfan, més de forma preventiva i perquè sóc molt obedient als consells mèdics, que per presencia de malaltia, per tant a tots gràcies per la vostra preocupació.

D’altre banda,

avui, experimento novament quanta passió li poso a la política, i és que de fet mai he sabut separar aquests dos sentiments.
Possiblement em resta en professionalitat? Possiblement.
Però noi! Malauradament o no, a mi m’agrada sentir el que faig, vol dir això que sempre dic el que penso?, doncs no sempre, tot i parlar sovint, hi ha coses que vaig aprenent a reservar-me.
A on mai no callaria? Davant la manca de seny i davant el que considero injust.
Per tant avui, valoro personalment negatiu el plenari extraordinari urgent, per diferents motius, però el més important: és en com s’han interpretat els informes dels tècnics, no puc coincidir en cap dels casos.
Si un tècnic donés consells, comprenc que cadascun agafaria la drecera que més li convingués, però no és el cas, no són consells són dictàmens, és a dir no es poden passar per alt.
No comprenc, que ens fa assolir compromisos que ens poden reportar riscos innecessaris.
Repeteixo, que desitjo el millor per els i les Torrenques i no vull tenir la raó, si això li ha de costar ni un cèntim de més a les seves butxaques.
Sort! que tots la necessitem una mica per a tot plegat.

Maria del Mar Córdoba Jordán

Avui i després de deixar passar unes hores per veure si racionalitzava els sentiments, sento coses similars a les d’ahir.
La ràbia em traspua per la pell i les preguntes són constants; que passa pel cap d’una persona per prendre aquesta decisió? Per pensar que si no es meva no serà de ningú, com un individu pot comportar-se sense atendre a valors? Com i quan va decidir que el seu fill ja no tindrà mai més a la seva mare i tampoc “pare”.
Ella ja no hi és, perquè ell ho ha decidit així, quina empremta perpetua marcarà el destí d’aquest infant?
Li dono voltes i no atenc a comprendre res, conec a tota la família des de fa molt temps, he vist moments de dolor arrel de la pèrdua del pare, per una malaltia aterradora, les he vist aixecar-se de nou, formar les seves famílies, he vist néixer algun dels seus fills, i la cara de la mare, quan això li donava una excusa per continuar lluitant. I ara tornen m’hi, la desesperació.
Elles són valentes i continuaran batallant per proporcionar als seus fills una vida plena de sensacions positives i de ben segur esborraran el record d’aquesta barbàrie, per la seva pròpia salut mental i la dels seus.

És difícil, però ànims!

CONCENTRACIÓ

CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

I EN RECORD DE LA NOSTRA VEÏNA

Mª DEL MAR CÓRDOBA JORDÁN




17’45h, Plaça del PouALTAFULLA

No podem faltar, aquesta vegada.

Minut 45 de la segona part i l’Espanyol empata amb el Mallorca a 3, no era això el que necessitava el nostre equip, però desprès de veure el partit, hem de reconèixer que avui l’Espanyol de Barcelona, ha fet un esforç tenint en compte la nostra situació, reconec que com sovint, la nostra lluita no sempre dona el fruit que desitgem, que el coratge no sempre funciona, que és difícil que els socis i simpatitzants no es desinflin, possiblement és més fàcil ser del Barça.

Sovint la nostra lluita no és la copa aquella o aquella lliga, sinó la lluita per la permanència, ho tenim clar i és des de aquesta premissa de sortida, que els periquitos afrontem les temporades.

Per aquells que acostumen a optar pels primers llocs a totes les lligues i pel plaer i el patiment de guanyar-les, dir que la nostra lluita és igual de soferta, tot i que les aspiracions són ben diferents.

Felicitar al Barça pel seu brutal joc en el partit de Champions contra el Lyon..Quin partit!

__Un nou dia, mai un dia més__

Alertar, que pel que veig aquesta setmana, la melangia és un tret elevat a la màxima potència en mi (per tant podeu decidir si continuar llegint o no).

Fa ja unes setmanes, els pares em van fer arribar un llibre, més concretament- Documentos, notas y apuntes sobre la parroquia de Brazatortas- és un llibre d’una edició subvencionada per la Diputación de Ciudad Real.

El fet, és que jo ja fa uns quants anys que no tinc avis, ni paterns ni materns i tot i conèixer a tres dels quatre que ens toquen a tots, d’alguns conservo a la memòria detalls i les seves olors, inclús el tacte de la seva pell al acaronar-me.

És el cas del meu avi Pedro Sánchez Aragón, ell es va cassar en acabar el desterrament amb la meva avia Júlia. L’avi tenia 18 anys més que l’avia –us imagineu? quan ell ja festejava, ella estava naixent- recordo perfectament el dia en que va morir, la meva germana petita feia 5 anys i ara en te 31, així doncs, ja fa 26 anys, jo en tenia 10.

Van anar a viure a Barcelona quan els tres fills que tenien, ja varen acabar d’estudiar i podien treballar, i després van establir la seva residència per molts anys, a Badalona.

Allà, al poble de naixement de l’avi, havien tingut una empresa de material de construcció i l’avia sempre m’explicava que l’avi la va arruïnar a base “de fiar”, no el pagaven i ell ja no va poder pagar.

Era de tot cor, havia amagat per molt de temps un mestre Republicà del país Basc a casa seva, fins que va poder ajudar-lo a escapar, aquest sempre per Nadal li enviava loteria amb una carta i sempre sense remitent, ni a dintre el seu nom.

L’avia sempre m’ha dit, que si no vigilava prou, molts dies no haurien menjat res, perquè per ell, primer eren els que venien “de los montes”.

Les seves filles, es a dir la mare i la tieta sempre han ratificat totes aquestes històries i moltes més que s’empenyen en mantenir a la memòria i que solen explicar a la sobre taula, la vida al poble i la divisió política, saben els noms i cognoms de tots els que estaven en els dos bàndols.

Ells tres- els tres fills- han mantingut les seves creences polítiques heretades i també ens les han transmès a tots, és per això que per a mi la política, te quelcom més.

Ara d’aquest petit tresor en forma de llibre, posseeixo per escrit i de forma fefaent el pas per la política de l’avi Pedro de renom “Pedro el de la cal”.

A banda de les històries de llavors, el que no puc oblidar mai, és el seu barret, el bastó -tot i que no li feia falta- i la “pelliza”, trets tots de la seva elegància personal, i també la seva cartera sempre nova, de on tots els dissabtes treia un bitllet de cent pessetes, que ell havia planxa, per donar-me’l, i que sembles nou.

T’enyoro sempre avi.

1er dia de la setmana, noves realitats.

I comencem a primera hora amb una caminada llarga i ràpida per Clarà i Baix a Mar, observo sense aturar-me, que ben aviat ja podrem descalçar els peus, treure’ns els mitjons i alliberar els peus del hivern, la sensació del aigua xocant contra la pell, ja me la imagino!
Mentre camino intento planejar mentalment l’agenda per avui i la resta de setmana, miro de no ofegar-me i calculo les hores, els dies, i distribueixo les tasques per prioritats.
Escolto les qüestions que preocupen a la meva companya de travessia (la mare) i de vegades tinc respostes i d’altres només reflexiono el que em diu, però també intento endevinar aquelles que li preocupen i no em diu i mostro símptomes de serenitat amb la voluntat de que trobi en mi, tranquil·litat.
Els propers dies, la vida em te preparada una nova prova que afronto, més perquè no tinc gaires opcions, què per voluntat pròpia i ja torno a posar-me la màscara –de no passa res- però noi! que difícil.
Omplo com sempre les hores de nous reptes, senzills, complicats, quotidians, laborals, familiars, i rebutjo les estones de solitud.
Són ratxes, i ni han de tota mena i de diferents temporalitats, el tant desitjat autocontrol s’amaga i quan més el necessites, no encertes a troba’l.
Així doncs, cercaré altres recursos com la confiança, la esperança i les paraules d’aquells que et planyen des del discurs positiu i encoratjador.
L’angoixa dels reptes, no ha de poder més que la nostra pròpia voluntat, tot i que no sempre vulguem lluitar a totes “les guerres”.

Ànims per a tots, per a mi també.-

…senzillament dones, per dues hores.
Ahir a les 19 hores, per una estona vaig poder seure en un lloc habitual per a mi, la sala de Plenaris de l’Ajuntament de Torredembarra, aquesta vegada sense la pressió que representa la tasca política.

Érem només un grapat de persones amb la intenció de donar la nostra opinió, sense ànims de fer pagar a ningú “cap plat trencat”.

Ahir no volíem “fer la guerra” ni tampoc “la revolució”, només volíem compartir sensacions, pensaments i experiències, en veu alta.

Elles, dones i polítiques de diferents formacions amb filosofies a priori també diferents, transmetien coses ben iguals que jo vaig compartir, el nostre paper a la vida en general.

Inicialment l’Anna Meregalli (a qui jo felicito especialment) explicava, donava dades reals del paper de les dones en el mon laboral i dels plans d’igualtat, inicialment semblava un bon “disparadero” per radicalitzar el nostre discurs, en favor de la igualtat de gènere.

Però no va estar així, per respecte i per convicció pròpia, varem analitzar les nostres situacions amb un somriure i -jo crec- que des de la tranquil•litat. No varem voler perdre l’oportunitat de continuar sent honestes i clares.

No varem fer del nostre discurs una bandera fosca que a la sortida ens fes mirar-nos només de costat amb l’altre sexe, si no que volíem poder com sempre, mirar de front.

Per un moment parlàvem des de la llibertat, en forma de reflexió i en veu alta, e internament pensàvem com, NO S’HAN DE FER LES COSSES.

Sempre he pensat que el discurs radicalitzat allunya postures i no és gaire efectiu, per tant, les reflexions en forma d’anècdotes i petites bromes, pot ajudar a fer arribar missatges.

Van estar unes hores amb reflexions plenes de somnis i de respecte, que en el fons buscava la reflexió de tots plegats, per a que tots plegats comencéssim a mirar i opinar diferent.
Gràcies a les companyes i companys laborals, a les persones interessades en escoltar-nos i als companys periodistes.

EL PSC DE TORREDEMBARRA DEMANA LA CREACIÓ D’UNA COMISSIÓ PERMANENT DE COMPTES A L’AJUNTAMENT


Susanna Navarro: “Un cop més l’equip de Govern ha tornat a demostrar que és el que entén per “transparència informativa” votant en contra d’una proposta que l’únic que volia era crear un espai d’informació i de debat pel que fa als projectes estratègics de ciutat”

La primera secretària de l’agrupació socialista de Torredembarra, Susanna Navarro, ha lamentat avui que l’equip de Govern de l’Ajuntament hagi rebutjat la proposta del grup socialista i la resta dels grups a l’oposició de crear una comissió permanent de comptes.

“L’objectiu d’aquesta iniciativa, que continuarem defensant, era efectuar un informe sobre l’estat dels comptes municipals i definir un espai on totes les forces polítiques poguéssim debatre aquells temes d’interès estratègic per la ciutat. Lamentablement, ens hem trobat per resposta el “NO” categòric que l’equip de Govern sempre destina a totes aquelles propostes que no surten de les seves files”, ha explicat Susanna Navarro.

Per la primera secretària del PSC de Torredembarra, “l’equip de Govern, que va prometre transparència i treball en equip quan va fer-se amb el control de l’Ajuntament, demostra les seves vertaderes intencions rebutjant una proposta en positiu que només buscava trobar espais de consens.”



“I no només això, l’equip de Govern ara ens demana que no sol·licitem tanta informació (!) i ens condiciona el temps de les intervencions en els plens municipals, un fet insòlit en la vida municipal de Torredembarra.”



Davant d’aquesta actitud, el PSC de Torredembarra demana a l’equip de Govern que rectifiqui d’aquesta actitud permanent de bloqueig i que obri la porta a la participació, el diàleg i la voluntat d’entesa que haurien de caracteritzar la vida municipal.



Així mateix, el PSC reitera que continuarà treballant en clau positiva per tal que s’escolti la veu de tots els ciutadans de Torredembarra i es faci prevaler la seva voluntat, expressada democràticament a les urnes en les passades eleccions municipals.

Eleccions a dues CC.AA

Avui comicis a dues comunitats autònomes, Euskadi i Galícia, la majoria absoluta necessària per governar 38 ascons, els primers sondejos incerts en quant a resultats i també en quant a participació.

A Galícia, i després de només una legislatura de govern NO de dretes, sembla que el Partit Popular podria haver fet rendible el desgast que produeix governar si adquirís la majoria absoluta, mentre que el PSDEG podria arribar a reeditar el bipartit amb el BNG si aconsegueixen sumar, tot està ja decidit, només falten els resultats definitius.


En el cas de les eleccions a Euskadi, i han d’altres condicionants, les coalicions sembla que tornaran a ser necessàries (d’això els Catalans també sabem alguna cosa), però el dubte del número de vots nuls, i de quina forma afectaran el resultat, afegeix interrogants.

Sigui quin sigui el resultat de l’escrutini la demanda dels ciutadans, és la de tenir governs forts, que s’entenguin i que siguin capaços de lluitar pels drets comunitaris.
Així doncs encara haurem d’esperar uns minutd per saber resultats definitius, i unes quantes hores per saber les coalicions.