Bones a tothom!
He deixat la blog per un dies, i torno del que podríem anomenar, uns dies de descans, amb les piles més o menys carregades.
El que si voldria fer és parlar d’alguna o algunes persones aprofitant que avui, que per desgracia fa, 66 anys de la mort de Lluís Companys, president de la Generalitat durant la guerra i que va intentar mantenir la unitat entre els partits i sindicats que el recolzaven, feina difícil donades les tensions entre comunistes i socialistes, agrupats en PSUC, CNT, i POUM.
Va ser afusellat el 15 d’octubre del 1940 a les 6.30 de la matinada, al fossar de Santa Eulàlia, del Castell de Monjuic, quan tenia només 58 anys, quan anava a trobar-se amb el seu fill Lluïset, que era en una zona ocupada pel nazis a la Bretanya Francesa, però la Gestapo el va detenir abans. Era el 13 d’agost, el van traslladar a la presó de París i el van lliurar a Espanya, reclamat per les autoritats Franquistes. Les negociacions es van portar a terme entre el alemanys i l’ambaixador del govern de Franco a París. Un cop a París el van torturar a la Dirección del la Segurirdad; després el van trasllada a Barcelona. El dia 14 d’octubre van fer un simulacre de judici i el van condemnar a mort, l’endemà va ser afusellat.
Diuen que l’últim que va dir, va ser: “Per Catalunya”.
Per a mi, un dels fets destacables, entre d’altres, de la seva activitat durant la república, és que al 1931 votà a favor del vot femení, ja dic que entre d’altres.
Això em porta també a recordar a totes aquelles persones, que durant la guerra, van lluitar pels seus ideals i per mantenir un govern, votat democràticament.
Les histories, les penes i les fatigues de llavors, són moltes i totes amb similituds i a la vegada diferents, les presons, els camps de concentració, la fam, les malalties, la por, les amenaces, les represàlies, els exterminats, les dones, els homes, els nens, quanta desgracia!
Diuen aquells, que hem de passar pagina, i jo no hi estic gens d’acord, no podem oblidar mai, els errors comesos per no tornar a repetir-los.
Dono les gracies, als meus avis, i a tots aquells del 36 per la seva lluita honesta, perquè és per ells que avui vivim en democràcia i lo que el poble vota és sobirà i demano als nostres governants, que tinguin molt present, que ells sempre han d’acatar lo que el poble els demani, és de justícia.
Recomanació: llegiu el llibre, nou dones i una guerra, de Isabel Olesti, os asseguro que no os deixarà indiferents i és genial.
1 comentari:
El govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, el 6 d'octubre de 1934 proclamà l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. El 6 d'octubre de 1934, però, també es va produir la vaga i la insurrecció contra l'amenaça feixista del govern de Lerroux i Gil Robles. Aquell 6 d'octubre de 1934 l'estira-arronsa entre el govern espanyol i la Generalitat va esclatar i la insurrecció als carrers va ser un fet. El general Batet va declarar l'estat de guerra i els catalans es van mobilitzar seguint les consignes del President Companys, que pronuncià aquestes memorables paraules:
"En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola, i en establir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el poble català el més poderós impuls de fraternitat en el comú anhel d’edificar una República Federal lliure i magnífica."
Un dia després seria empressonat Companys amb la resta del govern. Condemnats pels anomenats des d'aleshores "fets d'octubre del 1934". No ho va fer perquè sí. Dos dies abans havien entrat al govern espanyol ministres de la CEDA, partit dretà i filofeixista. Catalunya no tenia cabuda en un estat cada cop més dretà i espanyolista. També hi havia pel mig el problema del la llei de Contractes de Conreus, que va enfrontar la Generalitat amb el govern central quan aquest va contradir un decret de la Generalitat que afavoria els pagesos. L'amnistia concedida pel decret llei de 21 de febrer de 1936, concedida després del triomf del Front Popular en les eleccions legislatives del febrer de 1936, per a tots els delictes polítics i socials comesos fins a aquella data, com a mesura —segons deia l'esmentada disposició— de pacificació convenient per al bé públic i la tranquil·litat nacional, els varen retornar la llibertat. De fet, la proclamació del 6 d'octubre no va rebre tant de suport com es vol fer creure ni com la que Macià havia fet tres anys abans. La prova és que en poques hores va fracassar de mala manera, en part perquè la gent no li va fer tant de costat com ell preveia.
Publica un comentari a l'entrada