Estaria millor no tindre-ho que repetir tant! però?

Al llarg de la història les dones han hagut de sofrir molt. Durant segles les dones han suportat vexacions i comportaments irracionals per part dels homes que les han considerades inferiors a ells. Però sempre hi ha hagut dones valentes que s’han enfrontat a aquests costums i que han lluitat per aconseguir els seus drets, que no són res més que els drets que ha tenir qualsevol dona. La majoria d’aquestes dones que han lluitat per fer valer els seus drets són anònimes, ningú no sap qui foren, però hi van ser, des de sempre. Segur.
En el Renaixement van aparèixer escrits de dones que reclamaven la igualtat de l’educació per a les seves filles i que denunciaven les injustícies de la discriminació en el treball.
Però fou durant la Revolució francesa quan la dona prengué un protagonisme important
pel que fa a la lluita per la igualtat dels drets en la figura d’Olympe de Gouges, que va
presentar la “Declaració dels Drets de la Dona” a l’Assemblea Constituent de la Revolució
Francesa l’any 1789. Olympe de Gouges fou guillotinada pels revolucionaris culpada
d’agitadora social i per haver abandonat les qualitats del seu sexe.
En aquesta mateixa època sorgeixen a Anglaterra diverses formacions polítiques i socials
que reclamaven el dret a votar per a tothom. Foren els moviments sufragistes. J. Stuart
Mill ja havia reclamat l’any 1866, que les dones poguessin votar a la Cambra del Comuns.
Cap a final del segle XIX aquests moviments van tenir encara més força gràcies sobretot a
Emmeline Pankhurst, que, amb les seves filles, va fer conèixer a la població les reivindicacions de la dona amb mítings, manifestacions i altercats d’ordre públic.
Als EUA fou molt important la participació de les dones en moviments a favor de l’abolició
de l’esclavitud. Després de la Guerra de Secessió (1861–1865) el govern va atorgar el
dret a vot als antics esclaus alliberats, però, en canvi, no fou permès el vot a les dones.
L’any 1857 les dones es van manifestar pels carrers de Nova York protestant per les condicions miserables en què vivien les treballadores. I aquestes protestes es van anar
repetint.
La classe obrera a finals del segle XIX i principis del segle XX, vivia en unes condicions
deplorables: moltes hores de treball, salaris molt baixos i habitatges reduïts i insalubres.
Les protestes eren cada cop més freqüents. Les dones encara ho passaven pitjor, cobraven menys que els homes, no podien alletar els fills en hores de treball i sovint eren
multades per qualsevol error.
L’any 1908, milers de treballadores d’empreses de Nova York van declarar-se en vaga
per reclamar la jornada de 10 hores, el dret a unir-se en sindicats, i per acabar amb l’explotació infantil. Aquesta vaga va comportar enfrontaments molt violents entre les vaguistes i el govern.
S’explica que el dia 8 de març d’aquell any, les obreres de “Sirtwood Cotton” van entrar
pacíficament a la fàbrica i l’ocuparen. Els propietari de la fàbrica aleshores, va tancar les
portes de la fàbrica amb pany i forrellat i va calar-hi foc. El resultat fou la mort de les 129
dones vaguistes.
Després d’aquest fet els ànims de les vaguistes es van encendre i els actes reivindicatius
es van anar repetint fins que aconseguiren bona part de les reivindicacions.
A Catalunya des de finals del segle XIX hi hagué diverses associacions de dones que
lluitaven per la millora de les condicions de vida de les dones treballadores.

El mobbing o acaçament psicològic és un terme utilitzat en la literatura psicològica internacional per a descriure situacions de violència psicològica sistemàtica i recurrent d’una persona o un grup de persones contra altres companys del treball, amb el fi de destruir les xarxes de comunicació de la víctima o víctimes, enfonsar la seua reputació personal i professional, pertorbar l’exercici de les seues tasques per aconseguir, finalment, l’abandonament del lloc de treball.

Mobbing:
Habitualment l’exerceix un superior cap a un subordinat, però el mobbing també pot ser horitzontal (entre iguals) o fins i tot ascendent (subordinats cap a un superior).Altres termes anàlegs són: psicoterror, acaçament moral, assetjament laboral, intimidació en el treball, maltractament psicològic i violència psíquica.-

Perfil de la víctima: molts investigadors senyalen que sovint les víctimes són persones competents i brillants, amb un elevat sentit de la justícia, que no pertanyen al “clan” dominant i són objecte d’enveges per la seua capacitat i èxit professional. També poden sen víctimes propiciatòries: els treballadors minuvàlids, joves en situació de precarietat laboral, immigrants, dones amb situacions familiars de necessitat...
J.L. González de Rivera assenyala tres grups:
- Les persones envejables
- Els vulnerablesEls amenaçants (els qui questionen les formes establides i pretenen reformar o implantar una nova cultura en l’organització)

Perfil de l’acaçador: els trets més habituals són la mediocritat, enveja, narcisisme, necessitat de control, inseguretat, oportunisme, manipulació, manca de transparència..., manifestacions incloses en l’àmbit de la psicopatologia (trets narcisistes, paranoics i psicopàtics principalment). A més a més, la dinàmica social d’acaçament es caracteritza per la col·laboració i permissivitat de la resta del personal de l’organització.

No us deixeu vèncer mai per res ni per ningú, no podem tirar la tovallola.