dissabte, d’abril 12, 2008

A petició dels meus fills i per a tothom.


3 comentaris:

Unknown ha dit...

moltes gràcies per les sensacions que m'has fet veiure veient i escoltant, avui no tenia jo un bon començament de setmana i ara m'has fet pujar l'ànim FINS AL CEL!!!
Has fet una declaració d'amor, de vida i d'esperança.
GRÀCIES!!!!

Anònim ha dit...

Trobar de nou el camí és un bon desig. Cal, potser, primer saber si estem en qualsevol altre o el que ha canviat en realitat és la nostre percepció.

Surts de matinada cap al cim. El camí, vorejat de pedres, matolls i flors, semble insuperablement bell. Potser la llum matinera del sol? Potser l'ànim intacte? Potser la imatge engrescadora del cim?

Més tard, el camí, el mateix camí sembla més àrid i esquerd. El cansament? La llum forta i impertinent del sol de migdia? La solitud?

Cal recordar que el caminar és l'únic mètode per arribar. I que caminar és posar un peu davant de l'altre. I mirar... i mirar comprenent que les flors, els matolls i les pedres són sempre el que son i no el que creiem veure.

Per això, els millors amics dels caminants són les botes còmodes, la roba adequada, l'itinerari ben triat, les dreceres més escaients i prudents i el que anem aprenent.

No n'hi ha d'altre.

rafael ha dit...

Muy bello, tu post. besitos