Puf, puf, puf!
Que malament que vaig aquesta setmana, em refereixo al blog o diari a mitja veu, i és que mireu el fet és que no sé ben bé de que escriure. De coses en passen constantment, al món al país, a l’entorn, a la tele, a la radio, vol dir que el món gira i gira i no para de girar, i en aquest moment mentre jo escric segur, que a algú li està passant alguna cosa, positiva o pot ser no tant o de les del mig, que també n’hi han (que profunda, o no?) (o pot ser dubitativa?) El fet: l’altre dia mentre feia zapping, que m’encanta, vaig veure el programa de Juan y Medio (no sé si s’escriu així) dutty free, en un aeroport, i vinga a preguntar a la gent, i tu que fas aquí i de on ets, i aquí esperes, i que per què va marxar, i quant de temps fa????????? Toma, venga, au, fot-l’hi, d’aquestos que podríem dir de cotilleo, però de sobte, arriba la parella d’una balsera cubana i explica la seva processó, fins arribar a Madrid. El fet és que l’historia era al•lucinant, però el que hem va fer pols, va esser l’expressió del seu tercer fill. I jo hem preguntava, com algú no pot patir veien el dolor que transmeten certes persones maltractades per la vida i les seves circumstàncies, de lloc de naixement, color, rasa, idees i la radera i més bestia, classe social. Que és el que de veritat importa? Que busquem en les persones que estan a prop nostre? quins interessos fan que formin part del nostre cercle? I ? I? I? Totes aquestes i d’altres preguntes, que hem volten al cap i que no arribo a racionalitzar.