... LA CREU DE LA VIDA

Avui com cada matí ens aixequem amb normalitat, possiblement pensant que farem això o allò, mai pensant que el dia no serà sencer per nosaltres.
Mai pensem que res dolent ens pot passar ni a nosaltres ni als nostres, mai ningú ens va parlar de que la vida era tant complicada com per fer-nos tindre aquestes pors.
Que la lluita esta al carrer i no als despatxos.
Penso en tu i m’esgarrifo i amb la teva filla, i els altres dos fills, i la teva dona, els teus pares i els teus amics.
A les fotos feies cara de valent, de ser un home fort i amb molta vida per endavant.
Però no, la imatge és equivoca, ja no respiraràs més, no somriuràs més, no gaudiràs de res més, ja.
L’ animal que t’ha disparat, no representa a ningú, a ningú que tingui sentit comú, a ningú que tingui sentiments, a ningú que estimi i molt menys representa a un poble.
El dolor, el dolor ells no saben que és, si fos així no el proporcionarien als altres, o potser si? I a ells que els pot fer mal? Res tant, com el que t’han fet a tu.
Els conflictes, si és que es volen solucionar, es solucionen parlant, costi el temps que costi, i costin l’esforç que costin.
Ells només han aconseguit que les persones els odiem amb més força i que mai arribi la pau i la llibertat per a tothom.
El meu dolor profund em porta a l’ intolerància més radical i a pensar que mai podrem perdonar, ens heu coartat la llibertat i heu vulnerat els nostres drets novament.
Ell pot ser ha perdut, però vosaltres no heu guanyat.
En record d’ Isaías Carrasco