Avui hem pogut ser còmplices de la posada en marxa, del curs escolar a Maspujols (Reus) aquest nou” CEIP Maspujols” de ben segur cobrirà les necessitat bàsiques d’aquesta població, necessitats que ja es cobrien anys enredera, jo mateixa recordo haver jugat al pati de l’escola els estius que passava quan només tenia vuit anys.
Avui, uns quant anys(molts) després, observo amb il·lusió que els nens/es no hauran de viatjar al poble més proper per aprendre i formar-se i que a l’hora del pati i a la sortida i entrada d’escola, aquest poble podrà escoltar els xiscles i el batibull dels seus infants que copsats per l’alegria de l’emoció contribuiran molt especialment a fer un poble més VIU!

EL DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA:
Per al nou curs que comença, Educació crea 37 nous centres. A banda, amb el nou curs escolar entraran en funcionament 65 nous edificis escolars i 43 edificis més en els quals s'hi han fet grans ampliacions i rehabilitacions on s'escolaritzaran més de 23.000 alumnes. En 600 centres més s'hi ha fet obres de reforma i millora. La inversió global per aquestes obres ha estat de 417 milions d'euros, la qual cosa suposa la segona inversió més important dels últims 10 anys.

INVERTIR EN SERVEIS A CATALUNYA, ÉS APOSTAR PEL BEN ESTAR DEL NOSTRE PAÍS PETIT.

LA DIADA, la polèmica, la política.

Ahir la nostra festa Nacional, el dia perfecte per aturar-se uns instants i pensar. Pensar com hem arribat a la nostra forma de vida actual, pensar molt especialment en ells, els lluitadors, els soferts, aquells que van donar-ho tot per nosaltres a Torredembarra i a la resta del país.
Així és que em vaig llevar jo, amb aquest pensament al cap. Sabia per la fulla de protocol que l’acte de l’ofrena floral, s’havia eliminat enguany i els tres partits d’esquerra el dimecres passat varem decidir mantenir-lo per ideologia, que vols? Algunes coses ens diferencien per això tots pertanyem a partits diferents.
Era un dia prou important, si saps on ets es clar! Com per haver-nos posat tots d’acord, l’ofrena no anul·lava ni era incompatible amb el que venia desprès, però No, dividits.
Per a mi ha estat dur veure com en el primer acte, en que aquest nou govern no viu de rentes sinó que el decideixen i el preparem ells, ja passen de tot i de tothom, espero que no vingui sent la tònica habitual, més aviat espero no tindre jo que parlar de prepotències, com se’ns acusava a nosaltres.
També espero que no sigui veritat el que em deien una vegada feta l’ofrena, de que havien donat ordres de NO donar-nos la clau de la Torre de la Vila, recordo que és un bé públic i que hi tenim dret, però vaja segur que era un rumor...

El manifest:

L’Onze de Setembre Catalunya commemora la derrota que va patir el 1.714 a mans de les tropes espanyoles de Felip V de Borbó. Catalunya, que havia estat fins aquell moment una nació sobirana, va perdre les llibertats nacionals, les lleis pròpies del país i va patir la prohibició de la llengua i la cultura catalanes.

Després d’anys de foscor, el 1932, en el marc de la II República espanyola, Catalunya va adquirir un Estatut d’autonomia que recuperava part de les seves llibertats nacionals. Però després de la Guerra Civil, la dictadura del general Franco va comportar la repressió més dura que mai ha patit Catalunya

El 1.979 es va aprovar un nou Estatut d’autonomia de Catalunya, amb el qual es va dotar el país d’unes institucions i d’un govern propis, però des de llavors encara no s’ha assolit un nivell d’autogovern satisfactori.

Cada 11 de setembre molts catalans i catalanes continuem manifestant-nos pels carrers per reclamar el reconeixement dels nostres drets.

Volem compartir aquesta reivindicació amb totes les persones que viuen a Catalunya, vinguin d’on vinguin. Només si tenim més capacitat per decidir com volem que sigui el nostre país podrem construir-lo més just, plural, solidari, integrador i sostenible.
La solidaritat d’entre pobles ha d’existir, i de fet Catalunya històricament ha estat un poble solidari, però la solidaritat no potser obligatòria, la solidaritat ha de ser quan hi han suficients recursos. Catalunya avui viu una època de clara recessió econòmica, fent que els ingressos siguin inferiors als que necessita per garantir els serveis bàsics, sobretot en les polítiques dirigides als més desfavorits, cal recordar al món que ha Catalunya arribar a final de mes es cada cop més difícil.
Aquest 11 de setembre ha de servir per no perdre la nostra memòria col·lectiva, aviat farà 300 anys que el nostre país va ser ocupat militarment, abolint les nostres lleis i prohibint la nostra llengua. Catalunya es, i a de continuar sent, un referent al món com a model de convivència, un país que la seva gent té orígens ben diferents, amb les seves cultures i llengües. Una convivència que ens ha d’ajudar a construir la Catalunya del futur, junts, buscant el benestar de les dones i homes que vivim.
Avui també volem manifestar el nostre rebuig a l’Ajuntament de Torredembarra, per haver eliminat l’acte de l’ofrena floral. Els aquí presents entenem que l’ofrena és un acte de reconeixement a tots el homes i dones que en el seu moment van donar la seva vida, o van ser represaliats per assolir la llibertat del nostre poble.
Per acabar un poema de Frederic Rahola i Trèmols

LA LLENGUA TROSSEJADA

Amb un escamot de tropa
n’és vingut un capità;
un home en tota la vila
ben segur no trobarà.

Vells i nois per nostra terra,
lluiten valents molt temps fa;
les dones, tot fent desfiles,
no paren de cantar.

La cançó no l’entén gaire,
no l’entén el capità:
nerò li escou la tornada
que fins el fa tramudar.

No puc més- diu al corneta-
tot seguit ja pots cridar
que ventaré una mordaça
al qui canti en català.

Les dones senten la crida
i se’n posen a cantar
per cada carrer que passa
un cor se sent esclatar.

En oir tantes cantúries
perd el seny el capità;
empaita una probre dona
que , estranyada se’l mirà.

La dona s’atura i canta,
canta àrdida en català
bufetada que li’n dóna
no li fa pas gens callar.

Dins de la boca, amb quimera,
un drapot li fa posar:
els llavis encara es mouen,
es mouen en català.

Allavors li clou els llavis,
posant-li a sobre la mà;
mes encara els ulls li parlen,
li parlen en català.

Li lleva el drap de la boca
i amb el sabre se n’hi va;
deix la llengua trossejada,
que mai més no podrà cantar.

El fill que du en ses entranyes
la que ja no pot parlar,
dins el ventre de sa mare
ja glateix en català.
Frederic Rahola i Trèmols

11 de setembre a Catalunya
Avui a les 18 h a la Torre de la Vila, ERC,ABG i PSC faran l’ofrena floral en celebració de la Diada Nacional de Catalunya. Fins ara, era el que s’acordava per tots els partits polítics i es pactava quin i qui llegiria el manifest.
Enguany per primer cop el nou Ajuntament decideix canviar-ho tot i fer-ho a l’entrada del castell sense consensuar-ho amb la resta de les forces polítiques. Nosaltres pensem mantenir els actes com en anys anteriors i us esperem.
La manca de diàleg creieu que és una llàstima, hauríem de recuperar aquesta eina tant valuosa per poder treballar tots plegats.
Visca Catalunya, els Catalans i els seus drets!

Avui ja tinc 36
No estarem tots, alguns perquè esteu lluny i d’altres per diferents motius, el dia 2 de setembre vaig rebre el millor dels regals i es diu Abril, la filla de la meva germana mitjana, és com la seva mare, rosseta molt blanqueta de pell i respirava vida, em vaig emocionar molt i tenir-la entre els meus braços, va augmentar les meves ganes de tot fins i tot les de tornar a ser mare per uns instants.
El seu pare en Marcel, era tot un expert a pesar de ser primerenc, l’emoció que li produïa la seva filla el feia moure’s amb serenitat i projectava seguretat, les paraules cap a nosaltres dolses i aquella cara de no haver dormit gaire aquella nit el delatava, però ell amb un somriure d’orella a orella.
Ja parlaven de en un futur immediat donar-li un germà a la seva filla, deien –no volem que estigui sola-.
Els vaig veure una mica “agobiats” per tant nosaltres varem marxar, perquè els tres poguessin descansar, he de confessar que m’hagués emportat la nena cap a casa, però sé que tindré molts anys per disfrutar-la i veuré com els meus fills la cuiden a “tope”, ja ho fan ara amb la Lucia i ara tenen una nova responsabilitat.
La vida els dona l’oportunitat de viure, gaudir, experimentar, créixer i cercar el seu destí, també de patir i de lluitar, però si ens demanessin a tots si tornaríem a néixer possiblement la majoria diríem que SI.
Viure val molt la pena.

Les festes i les revindicacions:
Escoltades totes les veus i en un intent modest de trobar una diagnosi, el més real possible sobre la festa major, se’m fa complicat. Cal donar-li una un tomb més.

Que la majoria trobi la seva festa, la festa que esperen, des de la música fins a quins dies farem allò o allò altre?, com ens endreçarem per sortir a plaça?, el per què dels diners per uns o els altres?, les ubicacions, els joves i els no tant, l’entorn, el so, la llum, els escenaris, la coordinació del muntatge, la implicació de les entitats, i nosaltres mateixos... reconec, que per a mi, ha estat una de les tasques més complicades.

Factors tots aquets difícils de combinar. Perquè surti bé tot, la imaginació ajuda tot i que no és miraculosa, però tampoc ho són els diners.

De vegades la desafecció no es palpa però se sent i aquesta també ha estat present. És una realitat.

Idees per a millorar la coordinació de les entitats i amb les entitats, per a proposar noves experiències tot i contant amb les que es mantenen, no és cap tonteria.
En una taula plena d’idees podríem somiar; somiar i dibuixar!

Tenim dret a somiar, a voler, a desitjar, per tant a millorar. De totes formes la comissió ho ha fet amb la millor de les intencions, escoltant i recollint la majoria de les propostes amb la il•lusió d’agradar. Potser caldrà que hi siguem tots a les comissions.

Viurem millor la festa. Millorarem la festa. I la desafecció anirà cedint davant de les ganes de gaudir. Només ens ho tenim que creure.!!!
Vica Torredembarra, visca els Torrencs!

La lletra d'aquesta cançó:

Era jove, era berguedà,

estava a punt de fer vint-i-tres anys,

s´acostava Corpus,

se li veia en els ulls encesos comespurnes de Patum.

Mig poble deia que era un bon sagal,

l´altre mig que era un bordegàs,

i la noia que estimava no li fotia ni cas.

Dimecres de Patum vam quedar a la barana però no s´hi va presentar,

en un revolt, amb el seu cotxe vell va deixar la pell.

Des d´un racó sentia els gegants,

la música acompanyava unes llàgrimes galtes avall

quan vaig tornar a la plaça.

Potser va ser la màgia de la Patum,

o la barreja de la cervesa,

però aquell fet per a mi no va ser pas una sorpresa.

Em va semblar veure´l arribar amb el barret i el mocador nusat,

em va dir que Sant Pere té per costum deixar als berguedans fer un darrer salt de Patum.

Amb una mirada de complicitat i un somriure com tenia ell sol,

de bracet agafats vam saltar l´últim Tirabol.

M'han fet arribar:
"El poder del ahora" de Eckhart Tolle.
(...) Si no deseas crear más dolor para ti mismo ni para los demás, si no quieres añadir más dolor al residuo del pasado que aún vive en ti, no crees más tiempo, o crea el imprescindible para gestionar los aspectos prácticos de la vida. ¿Cómo dejar de crear tiempo? Date cuenta inequívocamente de que el momento presente es lo único que tienes. Haz del ahora el centro fundamental de tu vida. si antes vivías en el tiempo y hacías breves visitas al ahora , establece tu residencia habitual en el AHORA y haz breves visitas al pasado y al futuro cuando tengas que resolver los asuntos prácticos de tu vida. Di siempre "sí" al momento presente. ¿Que podría ser más fútil, más necio, que crear una resistencia interna a algo que ya es? ¿que podría ser más demente que oponerse a la vida misma, que es ahora y siempre ahora? Ríndete a lo que es. Di "sí" a la vida y observa cómo la vida empieza repentinamente a funcionar a favor tuyo en lugar de ir contra ti.


El momento presente a veces es desagradable, inaceptable u horrible.
Es como es. Observa como tu mente le pone una etiqueta y como ese proceso de etiquetar, ese continuo juicio, crea dolor e infelicidad. Observando la mecánica de la mente sales fuera de tus patrones de resistencia y entonces puedes permitir que el momento presente sea. Esto te permitirá sentirte eternamente libre de las condiciones externas, probar el estado de verdadera paz interna. Observa qué ocurre, y actúa si es posible y necesario.

Acepta; y después actúa. Acepta cualquier cosa que tenga el momento presente como si la hubieras elegido. Trabaja siempre a favor del momento, no contra él. Haza del presente tu amigo y aliado, no tu enemigo. Esto transformará milagrosamente tu vida. (...)

El Belda i el conjunt badabadoc, van tocar ahir: sóc de l'oest, la vall del riu vermell, el setè cel, s'ha acabat, al vent, país petit, sóc pardal, boig per tu i aquesta que tinguem sort.

Els actes d’aquest cap de setmana, no ens els podem perdre:

Ahir va començar la festa major a la nostra Vila, i mai hagués pensant que estaria tant plena de detalls.
Retrobar-me amb els de sempre i amb d’altres a qui feia temps que no veia, despertava novament, tots els meus sentits.
Xavier, agraeixo la teva familiaritat a l’hora de dinar i el teu esperit positiu i t’he esperem vestit de casteller, ja saps que desprès hi haurà premi (la barbekiu) Joan espero que el sopar et sortís rodó.
Més tard a les 8.15 plenari extraordinari al Consell Comarcal, fet que no em va deixar escoltar en directe el pregó d’inici de la Festa major, però t’agraeixo el recordatori Carles.
A tu Montse (Creixell) gràcies per la companyia, com sempre no falles a Torredembarra i pel teu somriure a pesar de tot.
I als companys de plaça i amb qui vaig brindar en honor a les festes, ens continuarem trobant aquestos dies.
Mireu qui ens va fer ballar!!! i cantar!!!!

LA MÀXIMA DE LA TEVA VIDA:

A la vida tots tenim un màxima, cadascun la seva, a la meva és en ensopegar i aixecar-me i tornar a ensopegar i tornar a aixecar-me si puc, de vegades em costa més i d’altres no tant, el proper dia 7 de setembre faig 36 anys i canviar canviar...!!, no sé si ho fet gaire, és veritat que vas aprenent a cop d’estaca, però essencialment podria dir que sóc la mateixa de sempre, de vegades bleda, d’altres innocent, d’altres prou mal pensada (segurament quant no toca) el que sí he après és a treure ferro a determinades situacions a la vida i a evitar mals majors, ep! No sempre.
El que vull dir, és que en certes ocasions alguna persona a qui li he explicat quin era el meu mal i que podia analitzar més fredament la qüestió, m’ha fet voltar el pensament i m’ha fet passar en un instant del negativisme a la positivitat,t del com i del per què de tot plegat. És un premi! Ajuda a tirar endavant i en determinades ocasions no saps prou bé com paga’ls-hi.

A la meva germana amb molt de carinyo pel consell d’avui i per entendre’m tot aquest temps.

DIR: jo faria o faré…

Quan estem de l’altre banda somiar és molt bonic, però a vegades la realitat de la responsabilitat et marca la prioritat del dia a dia.
Jo sóc d’aquelles persones a qui no li agrada parlar sense que hi hagi la filosofia marcada –és a dir el que varem dir a la gent que faríem- de qui som, i trobar la seva viabilitat.
També m’agrada que la vida em sorprengui positivament i possiblement per això no dono mai un NO per resposta, sense intentar com a mínim esgotar totes les vies per a trobar les possibles solucions.
M’agrada trencar amb posicionaments estancs, per allò de que és de “tota la vida” i que la COSTUM ja s’ha tornat NORMA, sempre respectant les tradicions.
M’agrada dir i que em diguin la VERITAT sense disfressar.
La valentia, la lluita per la justícia, aturar-me i pensar i auto censurar-me.
Avui ja sento per la radio que no totes les propostes es faran realitat d’aquest nou equip de govern, algunes per manca de valentia, d’altres injustificadament.
Pel que fa a mi teniu els cent dies, això no vol dir: silenci absolut.

Aquest és el saluda del programa de festa major que ha estat esborrat del mapa! Gràcies.

A les acaballes del mes d'agost i començament de setembre, esdevé la festa major de Torredembarra, la nostra festa gran i que és motiu d'orgull i de trobada per els i les torrenques.

Són també dies, en que a la nostra vila rebem la visita de persones dels pobles veïns per gaudir plegats de la nostra oferta cultural i de lleure, per tant dies que tots aprofitarem per a compartir i conviure amb l'anim de sumar experiències i donar a conèixer la nostra cultura més tradicional equilibradament entre el passat i el futur, festes molt integradores a on mostrem la nostra essencia més sólida.

La comissió de festa major esdevé l'organ de participació ciutadana fonamental per a desenvolupar la tasca d'encaminar any darrera any tota l'agenda d'actes que és produiran els propers dies, ens regalen el seu temps durant mesos amb la millor de les intencions, per tant no puc obviar el meu sincer agraïment cap a tots ells.

Voldria acabar, amb un text de Mercè Rodoreda i la seva Plaça del diamant aprofitant que aquest és el centenari del seu naixement:

...i jo joveneta i sola a la plaça del Diamant, esperant que rifessin cafeteres, i la Julieta cridant perquè la veu li passés per damunt de la música,¡no seguis que est rebregaràs!I davant dels ulls les bombetes vestides de flor i les cadenetes enganxades amb pasta d'aigua i farina i tothom content, i mentre badava una veu a l'orella va dir-me, ¿ballem?

Un desig: Bona festa Major 2008.

Les vacances en família estan molt bé, però no es pot negar que arribar i entrar a Torredembarra, sempre em donar plaer.

(ma mare)

Varem planejar, estar tranquils i així ha estat- malgrat el petit incident del vehicle-, la meva mare ens ha fet els menjars casolans als que estem acostumats, i que no per això deixem de assaborir.
El meu pare, com no? va prendre productes Catalans –tomàquets del pagès, botifarra, secallona, culanes.
D’allà del forn d’en” Calillo”, el pa, del d’abans.
Hores per estar a la fresca,- es a dir quan marxava el sol- i a dormir, tapadet amb el cobra llit, caminar per les mantes d’olivers, i anar fins el “chorro”, ha estat relaxant i senties com era viure en pau.
La canalla de tot arreu, Madrid, Córdoba, Tarragona, Torredembarra, Alacant... es retrobaven després d’un any i s’ajuntaven cada nit a la plaça de davant de casa, l’aldarull pare!: bicis, jocs de pillar, amagatall, i d’algun més modern no gaire recomanable i que varem haver d’aturar, us sona “la polsera”?? Jo no en tenia ni idea. (jo)

A l’entrada del poble hi ha un cartell prou gran que diu: “PROHIBIDA LA VENTA AMBULANTE”, doncs com a cinc furgonetes diàries venent fruita, peix, formatges, roba, espardenyes...més o menys com aquí, les trucades que rebem per vendre’ns tot tipus de serveis de telefonia, assegurances,

col·leccions,etc...
El dia, és prou curt, t’aixeques tard, i la tarda nit prou llarga, a les dotze de la nit allí, encara és aviat per anar a dormir.
Les festes del poble del costat, a la plaça més gran on l’aforament màxim eren 100 persones, una tarima per un trio musical, ara això si, tothom de les contornades allí i balla que ballaràs, les llums bombetes de colors d’aquelles... i l’ambient molt sa. Ei!!! que el joc de l’escombra encara és viu! Molt divertit.

(ma neboda)


L’anècdota: aquesta vegada la protagonitza, el meu company en Lluís Suñè, he de dir que no han parat de preguntar-me per ell, (però jo t’he deixat molt bé) en fi només he explicat la realitat de com és políticament i que defensa. Ells m’explicaven les seves avantatges en matèria de subvencions, llibres escolars, menjadors, transport, carreteres. Dies plens de detalls, gràcies.

LA NOSTRA PETITA HISTORIA:

Sempre que viatjo cap a la Manxa, podria dir que alguna de nova e inesperada situació trobaré, i com no ? aquesta vegada no podia ser una excepció.


Ja veieu arribar i moldre:

El meu fill petit, en Marc que se les empesca totes ho volia solucionar, ja podreu veure com... impossible!!!:



-Fill, millor esperar la grua, i:



Nos dieron la una, las dos i las tres...

i nos encontró la luna:








I 180 euros, i roda nova.

UNES MINI VACANÇES:

A prop dels meus, necessàries per agafar distancies, i acostar d’altres, els consells d’una mare, els petons dels meus fills, les paraules del meu pare, la calor de Castilla la Manxa (40 graus!!!!) i el fresquet de la nit, em distrauran.
Tinc el cap ple de plans i de futur, prenc la llibreta per anotar els més importants, dos llibres començats de fa ja temps i que espero acabar, una bossa amb la roba necessària per estar còmode i un parell de sabates, com no? la càmera de fotos; també m’emporto els records dels recons i de les persones amb qui passo el dies, els anys, i que em faran enyorar-los tant, que sentiré que les hores són més lentes i que a on vaig no es viu tant despresa.
Que tinguem tots sort, i “al tantu “ amb les carreteres. Bones vacançes!

Dissabte, 9 d’agost de 2008.

Gràcies a tots/es per ajudar-me, escoltar-me i assessorar-me aquests anys:

Gràcies Maria per les teves flors i el teu suport.


Avui sento que torno a néixer políticament parlant, escollir un nou Alcalde per el nostre municipi desprès d’un any de no assolir una majoria de govern, era dur.

Dur per totes bandes, veure com no hem aconseguit recolzaments suficients, és a dir, nou regidors per poder tirar endavant projectes de futur, dur, anar veient com es despenjaven formacions i regidors i aquella sensació d’abandonament de manca de valentia i a vegades de traïció, dur, veure com s’utilitzava a una regidora del nostre partit per decantar la balança, amb "Vagi Vostè a Saber" quines promeses?
Dur també per no haver reeditat el pacte d’esquerres de l’anterior legislatura en qui el meu company Grangel i jo dipositaven les nostres esperances. Dur el desenllaç del nostre Alcalde, dur guanyar per segon cop les eleccions i per segon cop a l’oposició i no poder desenvolupar totes les nostres propostes de programa.

Però contents per fets com:

- La nova biblioteca, MESTRE MARIA ANTONIA.
- El mini pavelló, ELS CAUS.
- El centre de rehabilitació de Baix a Mar.
- El casal de la Marítima.
- La nova seu per entitats a Cal Llovet (signat l’acord i avançant)
- La casona del Carme, seu de Turisme.
- El pavelló Sant Jordi.
- La radio municipal.
- El camp de gespa artificial (concurs per adjudicar l’obra en marxa)
- Inici de les obres del teatre.
- Signatura de l’adjudicació d’obres de la segona Llar d’infants Municipal.

Entre d’altres i en companyia de ERC, ABG i el GIT. SÍ, deixem una part important de la feina feta, en definitiva més serveis i més dignes.

La sensació de néixer políticament ve perquè ara tenim tres anys per preparar-nos. Per tornar més forts, més preparats i amb més experiència. La implantació de les coses positives marcaran la nostra diferència.

Encara que "foti" a alguns, torno a repetir les paraules d’en Companys:

TORNAREM A LLUITAR, TORNAREM A SOFRIR, TORNAREM A VÈNCER.

STAND BY!

El proper dijous dia 7 de d’agost a les 12 hores, el PSC dimiteix de les seves tasques de govern per donar pas a un altre formació ben diferent, jo personalment analitzo la situació i veig moltes cosses:

- La reedició d’un pacte que ja es va formar al 2003 i que no va funcionar, recordeu? CIU, GIT, PP, L’AGRUPACIÓ -llavors es deien ADT- aquest vegada amb un nou “valor” afegit, la ex regidora del PSC.

- La nostra ex companya, que tant sols venia a treballar un dia a la setmana, donat que la seva professió i la distancia li feien impossible dedicar-hi més, ara a dintre d’aquesta nova formació, espero que s’ho cregui, que cregui que Torredembarra necessita persones amb disponibilitat , serioses, honestes i amb capacitat de sacrificar la part personal per la col•lectiva. Veurem!

- Espero que aquest nou govern sigui valent, valent per assolir decisions de les que et comprometen a molt , però que son molt necessàries per la majoria (complicat això, eh??) de vegades te la jugues i molt.

- L’actual situació econòmica per la qual passa el nostre país i també el nostre Ajuntament + la suma de la burocràcia de l’administració pública, ens ha limitat algunes de les actuacions previstes, tenint en compte que per a comprar qualsevol cossa has de fer procediments que s’han de publicar, haureu d ‘esperar i esperar...Ànims!

El PSC sempre donarà suport a la valentia i a la justícia , d’aquells que siguin capaços de patir amb honestedat les pressions d’alguns que en benefici propi, mouen tots els fils necessaris, en detriment dels drets de la resta de municipi.


El nostre projecte no ha finalitzat, l’adequarem a la nova realitat i CONTINUAREM endavant, ara només ens aturem puntualment en la gestió, però ens donarà temps per millorar qualitativa i quantitativament els propers mesos.

El PSC a Torredembarra està viu i la nostra gent amb ganes, les trucades de suport i els missatges així ens ho demostren, per tant no us desitjo sort que és molt efímera, el meu missatge cap a vosaltres –els que veniu- és que li poseu hores i ganes, que no desaprofiteu l’oportunitat tant desitjada.

NO PODEM FARLTAR-HI, LA FESTA MAJOR FORMA PART DE NOSALTRES !!!

Deixant de banda el passat món de la ficció, avui ja puc tornar al món de les cosses reals.

Ahir a la tarda a la Biblioteca Municipal de Torredembarra i organitzat per la coordinadora de centres d’estudis de parla Catalana amb col•laboració del centre d’estudis Sinibald de Mas, la historiadora Cèlia Cañellas, ens va fer donar un volt pel passat, esperava la seva conferencia amb moltes ganes, el tema era del tot interessant, i no va decebre.
Títol: Les dones i el republicanisme a Catalunya (1901-1936)
Va esser una hora i mitja aproximadament de la Cèlia transportant-nos constantment aquells anys, una pluja d’informació.
Vaig anotar moltes cosses de les quals avui i més endavant voldria reflexionar.
Avui per “obrir boca” donaré un nombre de paraules que apuntava i a les quals ja aniré donant forma:
-Societat més justa, proximitat, lliure pensament, positivisme, pacifisme, en contra de la pena de mort- eren uns quants dels valors i les idees que reivindicaven els republicans de les hores.
-Com eren les dones de llavors i les seves vinculacions a la societat.
-Les lleis (homes i dones) per tant drets diferenciats amb la seva condició sexual.
-El diferents models culturals i discriminatoris.
-El dret al vot.
-La maternitat.
-Les possibilitats de la formació.
-El dret a treballar.
-Els impostos.
-L’associacionisme.
-Les diferencies entre Catalanisme i Republicanisme.
-I el més dur el silenciament dels somnis de les dones.
Per no estendre’m , ho deixo aquí i els proper dies m’agradaria anar parlant pam a pam de tot plegat, dir que molts cops ella va fer referència a la Torredembarra Republicana d’en Jordi Suñé i que el proper dia 5 de juliol dissabte, al local social de la Marítima a les 19h, hi ha una conferencia debat a càrrec de l’autor i que també podrem saber moltes de les cosses que varen passar a Torredembarra (1980-1939) qui es pugui acostar que s’animi que de ben segur que sorprendrà.

Ah! La resposta dos ganxos.

Doncs si, ja m’he emprenyat, fa ja uns mesos les primeres informacions enverinades cap a la meva persona, per part d ‘uns quants membres d’un ...... que posaven en entre dit la meva vida personal i que van procurar no saps quants mals de caps, el primer de tots, no poder assistir a un sopar d’una entitat per les seves males arts.

Ara una altre vegada veus insinuant que el personal que treballa amb mi, em posa a parir cada vegada que em tombo d’esquena, evidentment totes aquestes persones alarmades donant-me tot tipus d’explicacions en contra de tal afirmacions,- una mica de caritat que s’estan jugant el pa-.
A banda, un familiar d’un càrrec ..., amenaçant a dues persones més, funcionaries de l’ajuntament amb que, quan canvies el govern les farien fora dels seus llocs de treball i si no les canviarien de lloc.
Fa setmanes que vinc patint aquest assetjament per part d’aquestes i d’altres persones no ...... del seu entorn i ja ni ha prou, avui en el moment en que s’utilitza el nom d’una altre persona per enfonsar-me a mi i la persona, ja no he pogut evitar més, estic farta que sota pseudònims i pels racons del poble, aquesta PENYA difami i utilitzi qualsevol artimaña per acostar-se cada cop mes a les seves “perverses” intencions.
Per tant:
1-He restringit les entrades al meu blog, que durant tant de temps i des de el començament estava obert a tothom que no insultes, per parar aquests atacs cap a la meva persona i d’altres a qui s’ha ferit fent molt de mal gratuïtament (que dic gratuïtament a canvi de provocar mal estar) i a qui jo des d’aquí demano disculpes.
2-Que aniré a on toqui a defendre el meu honor i acompanyaré i testificaré per aquells que se sentin ofesos.
3-Que ja he començat a buscar les adreces d’IP i raons de tots aquells que difamen per tal de portar a terme tot el que a dalt esposo.

I per acabar, no sóc víctima de grans cosses a la vida, però d’aquesta us ben asseguro que SI, ja no puc permetre per més temps l’injusticia que s’està cometent i ja no callaré per més temps, tinc claríssim per part de qui venen els atacs i qui en porta la direcció de tot plegat, i a tu t’ho dic: disfruta ara que pots!!!! Que jo també ho faré, i si no t’ha sortit el que pretenies ho sento!!! Fa quatre dies semblaves feliç, recordes??? Jo hi era, recupera la normalitat si es que pots, que també ho dubto i fes que et miri un psiquiatra.
De moment em reservo donar el nom de tots aquests que formen aquests extens culebron de revista de xafarots.
Aviso: No ho he dit tot, el mes greu ENCARA m’ho reservo al tinter, i tinc probes, jo si que les tinc.
Apa deu.

P.D: Tot i amb el que dic, si m’ha fet gràcia el que proposes.

Davant dels atacs personals per part de persones malintencionades, amb ganes de fer mal a mi i les persones que formen part de la meva vida quotidiana, aixecant falsos testimonis que res tenen a veure amb la meva vida política, i sí amb la privada, vull dir que a partir d'aquest moment qualsevol injúria o atac al meu honor, prendré les mesures oportunes perquè així la llei ho contempla.

Discussions polítiques i de diferents punts de vista les respectaré sempre, el que no toleraré és que s'imputin actes sobre la meva vida privada i familiar.

Ànimo a totes aquelles persones que haguin pogut cometre aquests delictes a què es retractin i facin públic que s'han equivocat.

Cordialment,

Susanna Navarro

De joveneta, sovint analitzava que era fet jo en temps de revolta, temps de guerra a on les persones es resistien en forma de lluita per canviar una situació política que els oprimia i anul•lava la seva llibertat, no tinc una idea clara de quin hagués estat el meu destí però si el meu costat, fins fa pocs anys era debat intern i de recerca de les formes de lluita de les dones d’aquell temps.

Més tard la política municipal em dona l’oportunitat d ‘anar donant passos per l’implantació de les accions des de la normalitat i que m’ha ajudaran amb llibertat a treballar amb els valors del partit a qui represento i de qui jo només sóc un granet de sorra. Vull dir que gràcies aquelles rebel•lions i que van costar tants sacrificis, és que avui gaudim de:
Les paraules + les accions que ens mostren els camins, l’estat de dret que ens reconforta, la pluralitat, la llibertat i els principis que ens són favorables.
Per tant no reconeixeré mai com a companys/es, a les persones faltes d’aquests valors, sense lligams cap a res, i sense moral.

Si ara que gaudim de la llibertat som incapaços de ser compromesos amb les nostres idees, de quin costat del vent ens haguéssim posat llavors quan el que es jugaven era la pròpia vida i la de les seves famílies ?

Au , ja està bé!!!

A mig dia d’avui, s’ha decidit per part de l’alcalde i per mi mateixa, la suspensió del castell de focs de Sant Joan, dit acord s’ha pres desprès de valorar la climatologia i de rebre informes desfavorables per la seguretat del ciutadà tant, del responsable de la Policia Local com de la mateixa empresa de pirotècnia, els propers dies es prendrà d’acord amb els membres del Patronat de Cultura, la resolució pel que fa a l’esmenta’t castell.
Demanem disculpes a totes aquelles persones que s’hagin sentit afectades per aquesta suspensió i esperem que les informacions que hem anat donant per l’emissora municipal, pel megàfon de la Policia i amb els cartells que hem penjat, hagin estat suficients i hagin arribat adequadament.

Aprofito per donar les gràcies a totes aquelles persones, entitats, personal del patronat i de l’ajuntament, així com els membres de la comissió, pel seu temps i bon interès en portar a bon port totes les activitats programades.

Gràcies.

I arriba la revetlla, la tant desitjada revetlla de San Joan, una festa que ens recorda que ve el bon temps, nit d’al•lèrgia per grans i petits, dels correfocs, les fogueres, de festa i bogeria.

Avui més concretament podem sentir petards des de primera hora del matí, i és que coincideix amb les vacances dels nens a l’escola, tots ben preparats amb arsenals que tenen intenció de fulminar aquest vespre, mostren llum als ulls, aquella sensació de ser més trapelles que mai els fa moure’s molt dinàmicament, si t’atures i els observes pots descobrir que realment és la seva festa, així doncs, gaudiu-la molt.

Pels enamorats, també un dia molt especial suposo per la mateixa màgia de la nit, la barreja d’olors, colors, sorolls, nostàlgies i melangies, però també d’aquella esperança de dir-li aquell noi o noia aquesta precisa nit que... sentiments de joventut dolços i sensibles, sincers i sobre tot, tant profunds.

Pels ballarins, festa fins a les tantes de la matinada, l’oportunitat de fer uns passos acompanyants per música en directe.

Pels animalets, no cal dir-ho...

Per a les famílies, una excusa més per retrobar-se.

Pels escriptors de poesia, font d’inspiració.

Per a mi, el goig de veure gaudir a tantes persones a la vegada, un punt d ‘amargor, i un sentiment polític ben estrany.

Lo que te prometí:

y uno más:

En el diari la torre del mes de maig 2008 a la pag.7 i en el últim paràgraf, parla de les relacions del barri amb les entitats públiques en Josep Boronat en qualitat de President de l’entitat veïnal de Baix a Mar.
Parla de la indiferència que mostren les autoritats en vers al barri pel que fa a les festes de 2008, i exactament diu que<< l’associació no col•laborarà ni estarà representada en cap acte de la festa major que organitzi el patronat de cultura, no ens han tingut en compte a l’hora de confeccionar el calendari.... Un autèntic menys preu del Patronat de Cultura cap a la gent de Baix a Mar.>>
Només fer uns aclariments i en resposta a les afirmacions contundents fetes- i al meu parer no correctes- mesos abans de la nova constitució de la comissió varem penjar cartells per el barri de Baix a Mar, a on anunciàvem des de el Patronat que, qui volgués formar part d’aquesta comissió es poses en contacte amb el patronat per avisar-los de totes les reunions setmanals que es fessin entorn aquesta festa, i es varen apuntar dues veïnes de Baix a Mar, que no se si formen part o no ? de l’associació i d’altres membres interessats en treballar sobre la qüestió, del treball i del consens és que s’ha elaborat el programa de festa major.
I ja que se’ns acusa de treballar independentment, crec que és el moment de dir que en el mes de setembre del 2006, es varen demanar des de el registre d’entitats el registre de la mateixa i que mai hi hagut resposta per part d’aquesta associació i que no tenint en compte el incompliment d’aquesta norma, ens varem reunir amb l’associació per les cavalcades de reis i que també pensàvem que s’interessarien per estar presents en la de la festa de Sant Joan.
El que m’agradaria és que si es tractes d’un mal entès -que ja podria ser-, utilitzéssim el canals del diàleg perquè no es torni a produir, jo per la meva part estic disposada a parlar sempre de manera positiva per millorar tot el que es pugui i la participació es una eina que facilita la feina i assegura el triomf del que es farà.
Espero que aquest mal estar per part del President i el membres de l’associació es pugui solucionar immediatament, la veritat no pensava que poguessin tenir sensació de ser ignorats.

LES CATALANES SOTA LA GUERRA CIVIL 36-39

jo no me la perdré, segur segur que no ens decebrà...

A pedalar sense parar!!!!

Ens convencem a nosaltres mateixos que la vida serà millor després...
Després d'acabar la carrera, després d'aconseguir treball, després de casar-nos, després de tenir un fill, i llavors després de tenir altre.
Després ens sentim frustrats, perquè els nostres fills no són prou grans, i pensem que serem mes feliços, quan creixin i deixin de ser nens.
Després ens desesperem perquè són adolescents, difícils de tractar.
I pensem: Després serem més feliços, quan surtin d'aquesta etapa.
Després decidim, que la nostra vida serà completa
quan a la nostra parella li vagi millor, quan tinguem un millor cotxe, quan ens puguem anar de vacances, quan aconseguim l'ascens, quan ens retirem.
I la veritat, és que: NO HI HA MILLOR MOMENT PER A SER FELIÇOS QUE ARA MATEIX.
Si no és ara quan? La vida sempre està plena de reptes, de després.
És millor admetre'ls i decidir ser feliços ara.
No hi ha un després, ni un camí per a la felicitat, la felicitat és el camí i és ara.
ATRESORA CADA MOMENT QUE VIUS I atresora'l més, perquè ho vas compartir amb algú especial, tan especial que ho duus en el teu cor i recorda que: EL TEMPS NO ESPERA PER NINGÚ
Així és que deixa d'esperar fins a.. i fins que...i fins que tinguis allò que.. i fins a la pròxima primavera, per a decidir que no hi ha millor moment que justament ara per a ser feliç,
LA FELICITAT ÉS UN TRAJECTE NO UNA DESTINACIÓ
Treballa com si no necessitessis diners
Estima com si mai t'haguessin ferit,
I balla com si ningú t'estigués veient.

El Balcó del Mediterrani és un penya-segat de 23 m de desnivell que hi ha a l'extrem de tocant a mar de la Rambla Nova de Tarragona, protegit per una bonica barana de ferro. Al davant hi ha el monument al navegant català Roger de Llúria. Des del balcó hi ha una magnífica vista sobre el mar, el divendres vaig acostar-m’hi passejant, no per tocar ferro com diuen els tarragonins, sinó més aviat per pensar.
Els actuals moments polítics a Torredembarra són prou durs i complicats i el fet és que buscava analitzar com hem arribat fins aquí i en que ens hem equivocat.
Imaginàvem que un govern en minoria era complicat i no hem tingut en compte diversos detalls molt importants, però tampoc vull deixar a banda l’esforç fet per el anterior govern d’esquerres i amb el grup d’independents. Encara recordo com si fos avui el primer dia de govern de llavors i com tots teníem aquella il•lusió a la cara que ens produïa saber que faríem? per canviar la manera de viure i per cobrir les necessitats que tant s’havien ajornat en d’altres equips de govern -al meu parer- massa conservadors. Hem corregut molt, massa potser per equipar la nostra vila, per augmentar les possibilitats de la nostra societat, per complir les falses promeses dels altres i possiblement hem caigut en la nostra pròpia trampa.
A on està la música de tot plegat, la filosofia, les idees, el plantejament de futur, doncs SI, les hem descuidat i ara reconec que em volta el pessimisme i la pena de no haver-ho fet millor.
La conclusió del passeig, o millor la cerca de solucions és del tot complicat i no encerto ha trobar quin és el remei, o potser si, però no se si serè capaç de explicar-ho, que l’escoltin i el més difícil, posar-la en marxa de forma continuada i des de on només es solucionen les cosses, des del pur convenciment.
I com diu aquell, no sé si m’explico.

Fins el 14 de juny, al pati del castell de Torredembarra, animeu-vos i visiteu-la, de ni do!!!

Buenas y gracias, me has alegrado el día, que digo el día!!!! La semana y el mes, ya estaba yo celosa de los demás pensando que nunca me dibujarías, gracias he guardado la caricatura en una carpeta y prometo tenerla ahí siempre.
Me he reído un montón y te agradezco lo del momento adecuado, al final va resultar que eres genial a pesar de no coincidir en cuestiones políticas.
Lo de los defectos ya ves que no solo tengo unos, hay algún anónimo que no piensa lo mismo y cree que pienso que no me equivoco, voy con pies de plomo para no hacerlo, pero si señores, ME EQUIVOCO, y lo del centro de atención..., se que no lo soy ni lo busco, tengo más defectos de los que tu dices y lo sabes, la mala leche sobre todo.
Sinceramente GENIAL gracias de nuevo, pero porfa combíname mejor otro día los colores, que poco glamour tengo por Dios ( és conya).

Només per als sensibles...

Una joia per als intolerants i la seva intolerància.

L’anima no te fotografia
Segurament tots alguna vegada hem pensat com ens agradaria tenir aquell model de cotxe o aquella casa, diners a dojo i tot de luxes, en definitiva coses materials i que estaríem disposats a sacrificar per aconseguir-ho? La família, els amics, les persones, la llei?
Possiblement cerquem en tot això, la felicitat i ens adonem de que la felicitat no passa precisament per aquí.
Els valors son el més importants, tenir la sensació de haver-ho donat tot per algú és impagable, un copet a l’esquena que et diu que vas bé no te preu, caminar pel teu poble i que algú t’aturi per xerrar un moment i mostrar-te que sent no té preu, respirar tranquil•litat, veure créixer el que tu més estimes, sentir la teva terra el teu poble i la gent amb qui convius, NO TE PREU.
Jo m’aixeco als matins amb la sensació de que un munt de coses m’esperen i que no me les vull perdre, amb lo bo i lo dolent, no vull deixar mai de tocar de peus en terra i que l’aire al passar-me per la pell em faci saber que estic viva i que em torna a donar el regal d’un dia nou. Per tenir aquestes sensacions lluito constament i de vegades amb les ungles i les dents, els que em coneixeu de prop sabeu que intento moderar les paraules, els gestos i el to, però també que amb l’injusticia , l’abús, les mentides perilloses, jo em torno boixa i no faig ni el mínim esforç per dissimular res.
Tinc l’anima fina com l’ala d’un mosquit i les llàgrimes lleugeres, els sentiment a flor de pell i darrera l’armadura sóc pur sentiment, i per a mi sempre hi hauran primer les persones i després tot el que vingui.
Alimentaré diàriament la meva anima, rodejada de les bones persones, i batallaré fins al final perquè les dolentes no puguin fer mal, avui em sento dolguda, traïda i torno a la meva trinxera personal i ja ho avanço RESISTIRÉ.

AVUI: DIA DE LA MARE
Quan prenem la decisió de ser mares, possiblement no tenim ni remota idea del que desprès viurem, el cap t’anima a prendre aquesta decisió “sense més” pensar que donaràs una vida que formarà part de tu, t’anima a decidir-te del tot.
Més tard la realitat la vius en primera persona i els dubtes i el patiment, es podria dir que no et deixen viure el fet amb plena satisfacció, ells tant indefensos i tu tant inexperta...
Creixen, i a poc a poquet comencen a esser autònoms i aquí podríem dir que bé la segona part d’aquesta fantàstica experiència, et preocupa que es desenvolupin amb normalitat, que captin els teus valors i que han de esser els seus adaptats a ells mateixos, la seva salut, el cole i les notes, els amics, l’entorn, i un llarg etc de coses que penses imprescindibles, en definitiva continues patint i continues sent inexpert però d’una altre manera, sobre tot perquè ells ja verbalitzen i comencen a donar-te pistes de per on pot anar l’historia.
Jo tinc dos nens, i confesso que criar a dos masclets no te res que veure a conviure amb noies, si tenim en compte que a casa guanyava el sexe femení per majoria casi absoluta, la mare, l’avia, les dues germanes i jo, el meu pare feia una minoria minorissima tot i el respecte que ens produïa, ells son diferents, parlen diferent, juguen a coses diferents, jo sempre dic que les nenes són molt princesetes i els nois més feréstecs.
El cas és que avui a primera hora del matí jo ja he escombrat i fregat casa meva, he fet l’esmorzar, he posat una rentadora i he rentat la KUKA (la gosseta dels meus fills) i lo màxim que he aconseguit, és que el Guillem llances les escombraries.
M’han felicitat tot i que els he hagut de dir jo....tenen 9 i 6 anys i unes ganes de jugar i riure... son el meu món sencer i el regal que porto sempre gravat a la memòria.
Feliciteu les vostres mares, jo ja ho fet amb la meva.

Us enrecordeu!!!! Tots teníem 20 anys menys